Les autoritats han aconseguit bars sense fums, però no ciutats sense fums. Barcelona i Madrid excedeixen cada any els límits legals de gasos tòxics, però les autoritats asseguren que no hi poden fer res, excepte sol·licitar moratòries. Ve a ser com si un atracador que no pot deixar d'atracar, perquè és el seu caràcter, sol·licités que el seu delicte no fos considerat, de moment, delicte. O com si els fumadors actuals, tenint en compte la seva addicció, haguessin sol·licitat també un retard en l'aplicació de la llei. Quan les autoritats violen les lleis no passa res perquè les autoritats només tenen nom i cognoms quan els convé. Les autoritats comencen a funcionar com una abstracció semblant a la "dels mercats". No pots preguntar on viuen les autoritats de la mateixa manera que no pots preguntar on viuen els ?senyors mercats.
En altres èpoques, al costat del substantiu autoritat hi apareixia indefectiblement l'adjectiu competent. L'autoritat competent. Es deia així per diferenciar-la de la incompetent, que era tant com dir "no?vel·listes bons" per advertir el personal que hi havia novel·listes dolents i que convenia distingir els uns dels altres. Ara es parla indistintament de les autoritats i dels novel·listes donant per fet que la competència o la qualitat són irrellevants. Un novel·lista dolent molt present en converteix en bo ipso facto (què dimonis deu voler dir ipso facto). Una autoritat incompetent es converteix en competent si sap ocultar-se a temps: quan els gasos tòxics de la seva ciutat, per exemple, excedeixen els límits legals permesos.
Si vostè s'acosta a l'ajuntament de Madrid, o al de Barcelona, i pregunta per la finestreta del diòxid de carboni, li diran que torni vostè l'endemà.
- És que miri com estic de l'asma a càrrec dels gasos.
- Pitjor per a vostè.
Des de l'entrada en vigor de la llei antitabac, diversos establiments han estat multats per incomplir la norma. Ens sembla molt bé. Però qui multa els responsables de Medi Ambient de Madrid i Barcelona? Ningú. Per què? Perquè són autoritats.
