El cas d'aquest veí de Girona és un més d'una llarga llista de greuges provocats per una de les lleis socials més importants de la història, però sense els recursos econòmics suficients. La llei, de la qual va fer bandera Rodríguez Zapatero a la campanya electoral del 2008, va ser aprovada a finals del 2006 i va entrar en vigor el primer de gener del 2007. L'Estat havia d'aportar més de 12.638 milions d'euros des del 2007 fins al 2015 i obligava les comunitats autònomes a participar amb la mateixa quantitat de diners. Els usuaris es feien càrrec del 35% del total en funció de la seva renda. O sigui que el Govern central s'atribuïa els mèrits de la nova llei, però endossava a les autonomies, a les quals posa entre l'espasa i la paret pel seu excés d'endeutament, una nova i important despesa social. I amb dos agreujants: d'una banda, que el nombre de casos de persones que complien els requisits per acollir-se a la Llei de Dependència va ser superior als càlculs previstos i, d'una altra, que la seva aplicació gairebé va coincidir amb la crisi econòmica. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, declarava ahir en una entrevista que «la llei està mal finaçada. Si l'Estat no aporta el que li correspon, haurem de prioritzar i assegurar que no deixem d'atendre les situacions més difícils». Prioritzar vol dir, en aquest cas, que molta gent es quedi sense percebre el que li correspon per la seva dependència o que trigui molt a cobrar. Estem, en definitiva, davant d'una bona llei i una mala aplicació. Només a Catalunya, que és una de les comunitats que millor ha tramitat la llei, el nombre de beneficiaris ascendeix a 151.808 persones, un 28% de les quals encara no ha rebut les prestacions. El darrer invent és aquesta macabra idea del pagament a terminis que anualment recorda als familiars que estan cobrant pel seu parent mort.
