Suposem que un militant del 15-M és menys respectuós amb la llei que un defraudador fiscal de mil milions d'euros, per esmentar l'últim cas investigat per l'Audiència Nacional. Admetem fins i tot que un militant del 15-M és més antisistema que un director del Fons Monetari Internacional, que carrega tres mil dòlars per nit a la seva suite d'hotel. L'acceptació dels predicats anteriors no ens allibera de preguntar-nos què és "un militant del 15-M", perquè aquesta data no té militància o llistes d'afiliats. Si les convocatòries es buidessin avui, ningú reclamaria per incompliment de contracte. Contra els professionals de denunciar-los, esgrimeixen la gratuïtat inaprehensible, encara que sigui mitjançant l'argument cínic que l'atur deixa molt temps lliure, i que una hipoteca més és un nihilista ?menys.Es pretén encasellar un fenomen inabastable, perquè els versos només són poesia i ningú considera realista Espriu quan aconsella a Pell de brau que "No esperis mai / deixar record / car ets tan sols / el més humil / dels servidors". Potser el 15-M pugui atrapar-se fugaçment si es relega a les persones i es comença per les dades. La defraudació fins ara impune de mil milions d'euros en un paradís fiscal escandalitza un percentatge creixent de la població, sense necessitat d'alinear-se ni de compartir altres creences amb els que se sorprenen com ells. Després de criticar durant dècades el passotisme ciutadà, ara resulta que la joventut participa massa. El 15-M s'esfumarà de seguida que enarbori una bandera identificable o espanti els seus partidaris. Els qui satanitzen el moviment esperen que la seva dilució legitimi simètricament el frau a gran escala o l'excés escandalós. Per exemple, la ultradreta aspira a la inutilització dels parlaments autonòmics -una prèdica diària en nombrosos mitjans estatals-, els indignats només volen que funcionin. Els polítics desitgen situar-se al centre, però ja no en queda.
