Ens els primers anys de la dècada dels 60 als Estats Units, un període de fortes convulsions socials i ràpides transformacions, tres noms dominaven l'escena política: J. F. Kennedy, Martin Luter King i el papa Joan XIII. Kennedy presentà la teoria de la "coexistència pacífica", mentre l'URSS, presidida per Nikita Khrushov, havia situat un fortí militar a l'illa de Cuba en mans d'en Fidel Castro. Martin Luter King encapçalà el moviment d'emancipació del poble afroamericà i Joan XIII transmetia el missatge d'un nou ecumenisme, allunyat de la tradició secular de l'Església.
El president Kennedy, assassinat a Dallas el 1963, mostrà a la perfecció les contradiccions de l'època, ja que apostà pel pacifisme, nogensmenys va enviar la gran maquinària bèl·lica americana al Vietnam, la qual cosa va provocant les grans manifestacions de ciutadans, bé a favor de la pau o en contra de la discriminació racial. De l'Àsia groga arribava el ressò confús de la revolució cultural de Mao Tse-tung, rebuda pels intel·lectuals progressistes com la nova ruta anticapitalista, ensems ja ensumaven el fracàs de l'stalinisme, i a l'Índia governava Indira Gandhi.
En aquest temps d'inflexió cal insistir sempre en l'aportació de la música amb bandes joves com els Beatles, Bob Dylan, Joan Baez i els Rolling Stones, que trencaren amb la tradició orquestral tot elaborant lletres rupturistes i corrosives que no cantaven amors ensucrats. Crits de protesta, ànsies de revolta generacional, també ganes de passar-s'ho bé i de viure sense problemes. Deixà d'estar de moda l'existencialisme francès i el conservadorisme com a actitud vital; la societat avançada del món anglosaxó s'encarrilava joiosa cap al consumisme. Gran trencadissa de valors morals i socials que culminà el "maig del 68" parisenc. El conjunt de tots aquests elements provocà canvis radicals en el comportament de molta gent i significà una embranzida en el desenvolupament del liberalisme, de la iniciativa privada, mentre es reduïa el rol de l'estat en pro de l'individu; el paternalisme polític del president Eisenhower esdevé un model caducat i la figura moderna i decidida de Kennedy pauta la forma de ser dels ciutadans americans.
La moda retrospectiva que ressuscita el temps passat i feliç, anomenada "vintage", recupera els objectes antics de disseny artístic i d'una factura de qualitat, ha provocat l'obertura de botigues de segona mà. El nom "vintage" literalment significa tot allò que ha complert 20 anys, per extensió ?abraça tot el pretèrit i presta atenció al que es va elaborar a partir de l'any 60. Fins als dissenyadors, els creadors de roba, tenen molt present la influència estètica de la dècada 60, que és per a ells una font d'inspiració o de vulgar plagi.
Quan es veuen pel·lícules americanes o sèries televisives, fidels documentals de la decoració dels hotels, dels edificis, de l'interior de les cases, com també de la moda del vestir i dels electrodomèstics, que revelen com eren els Estats Units en el segle passat, hom s'adona del contrast enorme de com vivíem nosaltres, que començàvem a industrialitzar el país i el cotxe anhelat era el 600. Quan exercia de docent i feia classes de Ciències Socials, cada any projectava als estudiants el film no parlat de King VidorY el mundo marcha, estrenat al 1928, dotat d'una àgil narrativa, que conta la història d'un jove que arriba a la ciutat més opulenta i dinàmica del món, Nova York, i estirat per ambicions de poder acaba de gran pidolant al carrer. El film desmitifica el somni americà, tanmateix és un quadre costumista de l'estil de vida dels estatunidencs a principis del segle XX.
Dues sèries televisives nostàlgiques ens situen als anys 60 dels Estats Units; la primera va ser Mad men, i ara un canal privat ha començat una nova sèrie amb el títol Pan Am, que recrea no la història d'aquesta companyia aèria americana i sí els anys 60, quan estava en el seu apogeu i es convertí en la més intercontinental de totes perquè posseïa la flota d'avions més còmodes, segurs i animats amb un servei de boniques hostesses. Una sèrie que de moment em resulta interessant i que explica el món del transport aeri en uns anys que pocs espanyols havien viatjat en avió, molt diferent del que succeïa allà ja que per a ells era una forma habitual de bellugar-se.
Mad men admirablement ens relata el sorgiment de la publicitat en el cor de Nova York, Manhattan, i l'estat de conflicte i de competitiviat entre els treballadors de l'empresa Sterling Cooper. A més destaca amb realisme -per això ha estat premiada amb tres Globus d'Or i 9 premis Emmy- la forma com vivia una classe laboral i social emergent, els publicistes professionals, el seu esnobisme, la doble moral i la importància del semblar i del tenir més que del ser. Em vaig passar anys fent conferències per tot Catalunya sobre les enganyifes de la publicitat, per aquest motiu la gaudeixo ja que destapa amb sinceritat tot el món trampós que s'amaga rere molts anuncis.
Un servidor, com molts de la meva generació, sentia una por cerval a volar amb avió, recordo fins haver patit suor freda en algunes ocasions, una reacció que només es produeix en estats emocionals de pànic. Quan observo en els films americans que els passatgers viatjaven en avions tan comfortables i m'adono de la serenor en les seves cares, em costa entendre el meu neguit d'abans; el més probable és que a nosaltres no ens van preparar de petits per volar dins la panxa d'un avió.
