França ha perdut el seu renom militar durant la guerra de 1870. Per recuperar d'Alemanya el que ens ha pres, és necessari que siguem bons ciutadans i bons soldats. Per això els vostres mestres us fan aprendre la història de França... A vosaltres, nens alumnes de les nostres escoles, és a qui correspon venjar els vostres pares vençuts a Sedan i Metz; és el vostre deure, el gran deure de la vostra vida, hi heu de pensar sempre", llegeixo d'Ernest Lavisse-citat per Joan Pagès- mentre corregeixo un comentari de text en el qual vull que els meus alumnes reflexionin sobre l'objectivitat/subjectivitat de la història i sobre les funcions positives o negatives, com acabem de llegir, d'aquesta ciència social.
I mentre vaig corregint, valorant i, finalment, puntuant els treballs, em van venint imatges de la recent trobada de professors europeus al meu centre. Flamencs, anglesos, irlandesos, polonesos, sicilians i catalans ens citem regularment per planificar activitats comunes amb els nostres alumnes, per explicar-nos experiències docents exitoses i per intercanviar opinions i contrastar maneres de ser i d'actuar amb el patrocini -és a dir, amb els diners- de la Unió Europea. És lícit, ens podríem preguntar, gastar diners portant professors i alumnes amunt i avall del continent amb la que està caient? No hauríem d'estalviar aquests diners per fer coses aparentment més útils? La meva resposta és en forma de pregunta: creiem o no que l'educació dels nostres joves pot canviar les nostres societats? Si la resposta és afirmativa, benvinguts siguin aquests fons perquè el coneixement mutu ens farà més tolerants, més comprensius i més europeistes. I com a mostra un exemple: els professors d'un institut amb el qual fem intercanvis escolars ens han explicat que el primer any van tenir problemes per a trobar famílies que volguessin participar perquè la imatge que tenien dels nostres joves era molt negativa. Ara, en canvi, hi ha llista d'espera perquè han vist que els nostres alumnes, si fa no fa, pensen i actuen com els seus fills.
"Treballar a l'escola en aquest doble sentit, el de la creació d'una ciutadania europea i d'una ciutadania mundial, democràtiques totes dues, és un dels reptes i una de les finalitats de l'escola del segle XXI", afirma Joan Pagès. Què lluny que sembla aquest objectiu però per aconseguir-ho s'ha de voler avançar en aquesta direcció. Quan fa uns mesos acompanyava un grup d'alumnes alemanys i catalans pels carrers de Barcelona i veia com es barrejaven entre ells explicant-se i indagant-se mútuament en anglès, en ?ale?many i en castellà els veia avançar en el camí de la superació de tòpics, del coneixement mutu i de la pau. Quan en un sopar amb els companys de l'associació escolar escolto converses entre professors de diferents països en italià, en castellà, en francès i, naturalment, en anglès sóc conscient que estem fent un modest pas en la direcció de crear una Europa unida no només pel comerç sinó pels sentiments i aquests són, finalment, els que fan moure les societats en una o una altra direcció.
Podem ancorar-nos en el nacionalisme permanentment agreujat que educa per venjar els vençuts com llegíem al principi o podem educar per crear una ciutadania europea i mundial sense perdre les identitats individuals i col·lectives vinculades a la cultura, la família o el territori. Aquesta és l'opció a que poc a poc es va aconseguint amb programes com el del Comènius, o com m'agrada anomenar-lo a mi, Sant Comènius.
