Cartes al director

Josep M. Roura Coll. (Girona)

Tenim un greu problema d'atur i poques vies de solució. Penso que ni sindicats ni patronals han sabut fer las coses bé, ja que cadascun demanant la utopia ens han portat on estem. És necessari primer la cultura del treball i de l'esforç, que es l'única manera de tirar endavant. Seguidament és imprescindible la formació, sigui universitària o laboral. Tercer, tots volem guanyar molts diners, però hem d'acceptar menors condicions abans de no tenir res que tot i no ser agradable és el que és. Una darrera cosa que no l'última és facilitar l'autoocupació que es el principi de moltes empreses. Tot això molta gent ho tenim clar. Ara falta que els agents socials s'en assabentin.

La pianista de Puigcerdà

Pere Masò Bofill. (Girona)

Difícil es presenta, quan existeix un escrit a tota plana, fer caber, en poques línies, el sentit i abast real del problema que s'ha evidenciat amb el judici de la pianista de Puigcerdà que, per les referències aparegudes en els diaris, en un determinat edifici amb altres estadants es dedicà a pulsar les tecles sonores d'un piano, cinc jorns a la setmana, vuit hores diàries, durant quatre anys. Aviat està dit, això. Recomanaria a algú que provi a veure si pot suportar-ho. A una veïna de la pianista sembla li resulta impossible, i, segons el fiscal, és a dir el Ministeri Públic, que coneix, interpreta i ha de fer complir les lleis, les conseqüències per a ella foren entre altres: intranquil·litat, desassossegament, angoixa, episodis aïllats de pànic, Sentiment d'impotència i indefensió, irritació, alteracions del son i problemes en la gestació d'un fill. Pareix que, fins aquí, la cosa estaria clara, però es veu que no, i s'intenta que prevalguin uns interessos privats, respectables, qui ho dubta, davant un de general, com és el dret a poder descansar amb tranquil·litat en la teva llar.

En aquest cas, es volgué anteposar un interès particular, que era l'afició i necessitat d'una jove promesa de tocar el piano, a un de més general com és el dret de les persones a fruir de salut i tranquilitat.

No s'ha respectat la llei, i d'aquí que el Ministeri Fiscal hagi hagut d'actuar: "Lex dura, sed Lex".

He llegit l'anàlisi d'un conegut advocat penalista que, a tota pàgina, figura en un escrit en aqueix diari del 28 de desembre de 2011, amb el títol "Acusacions frívoles", en el qual, per cert, entre altres coses, reconeix que la petició fiscal està dintre el marc legal, a la vegada que fa referència al sentit comú. Abundant en aquest últim aspecte, per la meva part crec que serà dificil trobar algú convençut que una persona pugui aguantar una situació semblant sense posar-se malalta: quatre hores seguides al matí i quatre a la tarda, és a dir, un total de 1.040 hores l'any, escoltant pràctiques d'escales en un piano, durant quatre anys. Per prendre partit en un sentit o altre, sempre queda el remei d'acceptar la situació per passiva i preguntar-se, un, si es veuria capaç de resistir plagues d'eixa mena; contra les quals, precisament, ens protegeig la vigent Constitució de 1978, en el Capítol II, articles 14 i següents. Hi ha, a l'escrit, una qualificació de "tristament lamentable", referida a la petició del fiscal, amb la qual cosa algú podria interpretar es rebaixa la categoria de la funció del Ministeri Públic i dels seus coneixements, i és a causa d'això, per al·lusions, que escric aquestes línies en haver estat integrat temporalment en el Ministeri Fiscal, prestant un servei a la justícia i a la ciutadania, a principis dels 80 i durant tres anys.

S'ha tractat d'una denúncia per fresses, havent mitjançat en el subsegüent tràmit la intervenció de la Direcció General de la Qualitat Ambiental. Estem parlant d'un delicte de contaminació acústica. Un delicte propi dels temps actuals; concepte en el qual seria de desitjar la immediata incorporació, si és que no s'ha fet ja, de les infraccions voluntàries en matèria d'episodis odorífers. Serien, en el cas concret de la nostra ciutat, les que tenen el seu origen en la factoria Nestlè de la carretera a Sant Gregori, expel·lint a l'atmosfera, ininterrompudament durant tot l'any, fums de freqüents olors insuportables, en especial les nits i matinades de l'estiu.

Voleu un menú de 10€

Maria del Roser Noguer Burch. (Fornells de la Selva)

Què hi ha de primer? De primer hi ha: a) Disfressa per semblar pobre. b) Bisuteria per semblar ric. c) Bigotis de Dalí. Aaah! i de segon, què hi ha? a) Palaus de la música per engreixar. b) Esportistes per dissimular. c) Còctels de pastilles. Carai, carai... i de postres? a) Punta d'agulla. b) Cap gros. c) De cap a peus la resta ho posa la casaÉ Què vol dir? Sí, home, que és de tots!!!. Doncs la gana la hi poso jo, que en sóc el guionista, el productor i l'actor. Pots triar o passar de llarg, pots imaginar altres plats, pots.... amb la ment potsÉ fer meravelles, però el que hi ha és el que hi ha, i si jo avui he gaudit d'un sublim ànec amb salsafins és perquè els sogres per "regal de reis" ens l'han ofert com a plat per compartir plegats, que ells tenen en el record, ben arrelat, el que és "patir gana" i sort que a "pagès" un podia trobar-hi quatre patates, un conill, un parell d'ous... el roser de l'argila.

Nil Vilar

Ona Vilar.

El temps passa lent en moments difícils, però a l'hora passa ràpid i en un moment ja portem dos anys aquí, sense tu. Pensa que aquests dos anys hi ha hagut moments difícils, i de no tan difícils, moments bons i dolents, però sempre pensant en tu. Pensant que què hauria passat en aquell moment si tu haguessis estat entre nosaltres i haguessis pogut donar la teva opinió, pensant que tot hauria estat diferent si tu físicament estiguessis aquí. Intento imaginar-me quins serien els teus pensaments, les teves opinions, el que faries i el que diries en cada moment. Com m'ajudaries si et demanés un favor, o com reaccionaries depèn del que passés. Em sento impotent en no haver pogut evitar tenir-te al meu costat, però estic orgullosa perquè has deixat un enorme rastre teu del qual tothom està orgullós. Intento mantenir la meva fortalesa, i no deixar-me anar per cap costat, intento ser forta, ajudar els altres i continuar mirant endavant sempre que pugui. Vull el millor per a tothom, per a tu, i per sobre de tot els papes. Són ja dos anys, i els que passaran. T'estimo molt. Impossible trobar algú com tu.