M'envia un amic, acollonit pel tema, com si visqués una pel·lícula de Hollywood catastrofista, un sms com una sentència de l'Antic Testament: "Diuen que arribaran les temperatures a -12 graus a Girona i a -6 a Barcelona". I es queda tan ample. I no sabrem si vivim a Noruega o en aquest país de sequera, com fins ara. Hem substituït els soviètics i la por a una guerra atòmica per aquestes periòdiques amenaces, que com els rojos de la propaganda americana, vénen de la Sibèria profunda per robar-nos el bon temps i la sensació fútil que l'hivern és un animal en extinció.
La gran nevada és un concepte que cal protegir. Preservar-lo a la nostra imaginació com el capità Ahab somiava cada nit amb la balena blanca. Hem tingut grans nevades anteriors que han facilitat jorns festius a la mainada, inesborrables a la seva memòria col·lectiva. Abraonant-se en la neu i inventant batalles blanques com si aquell dia fos el gran regal de la seva vida. Tenim grans nevades en les quals el carrer de casa teva, que mai has vist així, el descobreixes a primera hora del matí emblanquinat i et sembla que un mag ben poderós ha trastocat l'atmosfera del món i no et canses de fotografiar-lo, pensant que algun dia recordaràs aquell fet com una petita meravella de la creació.
Una gran nevada va servir, per exemple, perquè el murri d'en Dalí aprofités les oliveres de Cadaqués per fer-se els mobles de casa seva, i donar-los, de pas, fama internacional. El fred, la fred, com diem aquí, és el triomf dels propietaris de les estacions d'esquí. Que fins ara anaven reanimant les seves pistes amb neu artificial, com un malalt va suportant la malaltia amb l'esperança que algun dia revifarà i tornarà a la seva vida normal. La gran nevada era abans la plasmació més absoluta que es vivia en una dictadura en la qual la roba era tan precària, tan poc preparada, com les infraestructures del país. I tot quedava col·lapsat i et semblava que això a Europa no passava. Però en certa forma, això era també una il·lusió infantil. Parlant amb un flequer d'aquests de soca-rel, un empresari del sector que ha fugit dels cants de sirena de la fleca industrial i del congelat com a producte de masses, em deia que per a ell la fred és sinònim de negoci: és la seva festa particular. Com més fred fa a fora, més pa consumim els gironins. Hi ha una relació directe entre patir calfreds i tornar al menjar, als nostres orígens? Que és, si fa no fa, esperar temps millors? Però qui gosaria criticar algú perquè desitgi la gran nevada, en què tots tornem a ser nens i a riure per un fet tan estrany com poder llençar-se de cap al terra sense fer-se mal?
