Ahores d'ara, excepte alguns ultraliberals recalcitrants per als quals l'Estat és sobrer, la majoria d'economistes reconeixen que, enmig d'una crisi econòmica, imposar una austeritat pressupostària extrema és escanyar la recuperació econòmica.
L'objectiu de rebaixar el dèficit públic, que es finança amb l'endeutament, s'ha saldat amb brutals retallades de la despesa pública i amb augments d'impostos (un pecat per als liberals).
Què hi ha rere l'obstinació de la cancellera Merkel per fer passar per l'adreçador uns quants països europeus? En primer lloc, assegurar que els bancs alemanys, tenidors de la majoria del deute sobirà, cobraran el interessos abans que ningú. En segon lloc, garantir que les exportacions alemanyes (més de la meitat van a 15 països de la UE) no perillin pel descens del consum intern.
En períodes de recessió, l'austeritat i el creixement són incompatibles: el dilema és que els diners públics o es destinen a pagar el deute o a estimular el consum públic productiu. S'ha de triar.
Ara bé, els assessors econòmics de la Unió Europea, del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu defensen que els governs han d'intervenir el menys possible perquè qualsevol política d'estímul està condemnada al fracàs, alhora que resta recursos al sector privat.
Aquest no intervencionisme entronca amb la revifalla del teorema de l'equivalència ricardiana, revisat a meitat dels anys setanta per l'economista Robert Barro.
Segons David Ricardo, gran economista del segle XIX, finançar la despesa pública amb impostos o endeutament és equivalent perquè suposa pagar impostos ara o en el futur.
Per tant, les famílies s'adonen que els apujaran els impostos més endavant per pagar els interessos i tornar el deute. Aquestes "expectatives racionals" els empenyen a no consumir i fan inútils els intents dels governants per reactivar l'economia.
Doncs bé, hi ha dos raonaments que invaliden aquest teorema. El primer és que si el govern no actua, és probable que augmentin els aturats, amb la qual cosa no es crearà estalvi per pagar el deute en el futur ni tampoc s'incrementarà el consum en el present.
El segon rau en el fet que és il·lusori atribuir a les famílies una immortalitat i una generositat sense límits que els permet preveure a llarg termini en quina quantia s'apujaran els impostos i decidir no consumir avui per lliurar als seus descendents els estalvis. Demencial!
Malgrat tot, aquesta doctrina subjectiva fonamenta el Pacte d'Estabilitat de 1997 i el Pacte d'Austeritat Fiscal de 2012, que aposten per una racionalitat dels consumidors i dels mercats que la realitat s'encarrega diàriament de desmentir.
Al capdavall, és ideologia, no economia.
