Les nècores coixes

 
Les nècores coixes
Les nècores coixes  

JUAN JOSÉ MILLÁS Al meu costat, a la cafeteria parisenca del centre de Madrid on últimament prenc el gintònic de mitja tarda, berenen dues dones, mare i filla. Aguso l'oïda i adverteixo que estan parlant del marit de la filla.
- Ara -diu la filla- a tu t'agrada molt en Ricard, però quan vam començar a sortir no feies més que criticar-lo.
- Perquè era coix -diu la mare.
- Això és l'únic que veies en ell, la seva coixesa?
- Sí, filla. Però és que era molt exagerada.
- I no t'adonaves com de bé parlava, de com n'era d'educat? No valoraves el fet que hagués obtingut el carnet de conduir a la primera, malgrat usar un cotxe adaptat, amb l'embragatge al volant?
- Et mentiria si et digués una altra cosa. Només veia que era coix.
- Però quina mania tens amb la coixesa, mama!
- No és mania, és que a la nostra família ja hi havia tres coixos i em semblava que l'estadística no es portava bé amb nosaltres.
- Quins altres coixos hi ha a la família, a més del pare?
- L'oncle Fede i la tia Enriqueta.
La filla, després de fer memòria de Fede i Enriqueta, que devien ser parents llunyans, va assentir en silenci i amb un punt de tristesa. Jo vaig fer un glop al gintònic i vaig fingir posar un missatge al meu mòbil. La conversa em semblava interessantíssima.
- I ara ja t'agrada, en Ricard? -va preguntar finalment la filla.
- Ara, sí. De fet, ni li veig la coixesa. Me n'he enrecordat perquè l'has esmentada tu. Ara valoro més les seves atencions. El fet que els diumenges, quan ve a menjar a casa, porti unes nècores cuites d'aperitiu, per exemple.
- I no t'importa que les porti coixejant?
- Ja et dic que ni me n'adono.
La filla va deixar anar llavors unes llàgrimes que van alarmar la mare.
- Què et passa, filla?
- Doncs que ara sóc jo la que només és capaç de veure'n la coixesa.
- I per què no et fixes en les nècores?
- No t'has adonat que sempre els falta una pota?
Vaig pagar i me'n vaig anar, francament espantat.

Enllaços recomanats: Premis cinema