Les paraules del governador del Banc d'Espanya sobre la possibilitat de contractar treballadors per sota del salari mínim (645,30 €/mes) i les reflexions de Joan Rosell, president de la patronal espanyola (CEOE), reclamant la creació de "minijobs" formen part de l'ofensiva dels poders econòmics per instaurar la precarietat laboral sense límits.
La fal·làcia, repetida fins a l'extenuació, que treballar en precari és millor que estar aturat prova la incapacitat d'un sistema productiu per generar llocs de treball estables.
A més, aquests galifardeus obliden que ni pagant una misèria, o fins i tot treballant gratis, els empresaris contractaran ningú si no tenen expectatives d'aconseguir beneficis.
Per tant, la rebaixa salarial o devaluació interna dels costos laborals (mai es parla, però, de minorar els guanys) que incrementaria la productivitat i ajudaria a la competitivitat de les exportacions és una enganyifa. Les vendes a l'exterior no depenen només dels preus sinó d'altres factors com la qualitat del producte o la innovació. La prova més evident és que les exportacions fan figa quan la recessió colpeja els països receptors.
En aquest context, el descens de les rendes del treball deprimeix el consum intern, impedeix el creixement de l'economia i augmenta l'atur. És una espiral infernal.
És a dir, les declaracions d'aquestes ments preclares expressen el desig de salaris iguals o inferiors als de subsistència. Vaja, volen anar més enllà de l'estadi esclavista quan l'esclau tenia assegurat el menjar i el sopluig. Ara, això és un luxe asiàtic! A aquests oracles espavilats els convindria treballar 20 hores setmanals per 450 € al mes!
No és cap exageració. A alguns becaris, amb l'excusa que fan pràctiques, no se'ls abona ni un euro o perceben quantitats que no permeten pagar el lloguer del pis i la manutenció.
Igualment succeeix amb el personal de neteja d'alguns hotels o els cambrers d'alguns bars i restaurants amb "minifeines" mal pagades i que no respecten ni horaris ni descans.
Enfront d'un atac tan descarat a les condicions de treball, cal rescatar algunes premisses que porten anys d'invisibilitat, arraconades per la doctrina econòmica dominant.
Així doncs, s'ha d'afirmar que la força de treball (capacitat mental i física de l'assalariat) és una mercaderia que es compra i es ven. Els empresaris pretenen pagar-la amb salaris tan baixos com puguin. Els treballadors volen cobrar-se-la amb salaris com més alts millor.
En aquest estira i arronsa, qualsevol avanç o retrocés és decisiu per a ambdós contendents.
De fet, és una lluita pel repartiment entre salaris i beneficis de les riqueses creades.
