Això de Griñán, sense anar més lluny. No cal creure's, en efecte, que dimiteix pel que diu que dimiteix. Ni ell mateix s'ho creu, se li nota a la cara. Significa que menteix i que ho fa en públic, a la llum del dia, des d'un púlpit.
- Dimiteixo per raons personals!
Uns quaranta milions d'espanyols, és a dir, vuitanta milions d'orelles, han escoltat la bola com qui escolta ploure quan fa set setmanes que plou. Però no passa res perquè la mentida està acceptada ja com a animal de companyia.
- Vostè va guanyar les eleccions fa poc més d'un any i fins fa quatre dies assegurava molt seriós que acabaria la legislatura.
- Sí, senyor.
- Però ara diu que dimiteix per raons personals.
- És el que he dit, sí.
- No té res a veure el fet que vostè fos conseller d'Hisenda en època dels ERO?
- Res, no, mai no vaig saber què era això. ERO, ERO? No hi caic.
D'acord, s'acord.
Un altre cas: arriba Rajoy i admet una compareixença parlamentària després que el PSOE l'amenacés amb una moció de censura. Sembla evident la relació entre una cosa i l'altra. Però si li preguntes, et dirà que no, que compareix perquè creu que és el moment i que d'allò de la moció ni se n'havia assabentat. En aquest instant, tota la maquinària del PP es posa al servei de la farsa per fer rodar la bola tot i saber que ningú se la creu.
- Però vostès no s'adonen que no combreguem amb rodes de molí?
- Tant és que ens creguin o no. No es tracta d'això.
- De què es tracta llavors?
- No n'estem gaire segurs, però potser de mentir per mentir. És més difícil deshabituar-se de mentir que de l'heroïna.
Són amb prou feines dos exemples, però la vida política n'és plena. Una vegada que s'accepta allò anormal com a normal, pot passar qualsevol cosa. I en aquestes estem. On ens portarà tot això?