Fa unes setmanes els consells comarcals de l'Alt i el Baix Empordà, l'Ajuntament de Figueres i la Universitat de Vic vam signar un conveni per desenvolupar un estudi sobre la identitat conceptual, visual i gràfica de tot l'Empordà com a una marca de territori turístic. Ha estat un pas més, però un pas molt significatiu, en el camí que els dos consells comarcals vm emprendre fa uns anys de cares a fer realitat la concreció d'una acció turística conjunta.
El conveni amb la Universitat de Vic serà un dels pilars sobre els quals es fonamentarà aquest objectiu. I en aquest camí hi comptem, també, amb la decidida implicació de l'Ajuntament de Figueres. L'edifici que va acollir la signatura, que porta el nom de Casa Empordà, és l'exemplificació d'aquesta voluntat de treballar junts, que la nostra marca tingui una major presència al món i que tot això es tradueixi en una dinamització del sector turístic, del món cultural i del lleure i de tota l'economia de la zona.
Joan Maragall, en un text publicat el 19 de desembre de 1909 al setmanari Baix Empordà, de Palafrugell, escrivia una frase que ens omple de joia i d'orgull als empordanesos. Deia així: "Si tot Catalunya es perdés, però restés l'Empordà, Catalunya podria tornar ésser un dia o altra més gran i més forta que mai hagués estat. Si pel contrari, si de tot Catalunya es perdés l'Empordà, la pàtria ja no fora ella mateixa". Avui, administrativament, l'Alt i el Baix Empordà som dues comarques, però arreu de Catalunya i més enllà se'ns assimila a un territori únic. Josep Pla afirmava que "els límits de l'Empordà són conjecturals, com sol succeir en totes les coses de la vida. Ara, els qui en som, sí que en tenim una certa idea dels límits". Per a l'escriptor de Llofriu, l'Empordà limitava al sud per les Gavarres i al nord amb la serra de Rodes. Avui, territorialment parlant, ens trobem amb un espai més ampli que va des de Portbou fins a Sant Feliu de Guíxols, per tant del coll de Belitres, la darrera serralada dels Pirineus abans d'abocar al mar fins a l'ermita de Sant Elm, l'indret on precisament Ferran Agulló va batejar el nostre litoral amb el nom de Costa Brava.
El mateix Pla escrivia que "la comarca de l'Empordà no s'havia dividit mai fins a l'època moderna, o relativament moderna. D'Empordà només n'hi ha un" i recordant el temps del comtes d'Empúries afirmava que els nostres avantpassats "foren sempre partidaris de la unió, però sempre foren contraris a la centralització. Aquest sentiment encara avui és viu". Això ho escrivia Pla fa dècades, però és plenament vàlid en ple segle XXI. És evident que l'Alt i el Baix Empordà tenim les nostres peculiaritats i unes problemàtiques comarcals concretes i, en molts casos, diferents. Però també és cert que tenim aquest valor afegit dels atractius geogràfics, patrimonials i culturals i que tenim claríssim que ho hem de fer junts. Per això aquest és un projecte de tots. Tots som Empordà, els de més amunt, els de més avall i els del mig. Tots hem de remar en el mateix sentit perquè units tindrem una força molt gran, que ens permetrà jugar a primera línia de les destinacions turístiques de la Península. Tenim els ingredients per ser-ho, però ara només ens falta aprofitar conjuntament totes aquestes potencialitats.
I el periodista i escriptor encara en actiu Oriol Pi de Cabanyes, autor del llibre L'Empordà, melic del món-un títol que, tot sigui dit, ja ens podria servir com a targeta de presentació-, assenyala sobre la qüestió dels límits de l'Empordà que "són també uns límits mentals, de temperament" i afegeix que "a l'Empordà mana, i ha manat sempre, la cultura. O sigui: l'artifici. Però un artifici harmònic i compensat, on tot s'adiu amb tot. Vull dir que l'Empordà s'ha pensat globalment i s'ha fet localment".
Aquest camí que estem fent estic convençut que ens servirà per projectar-nos al món des del nostre territori, des del nostre petit país que va immortalitzar Lluís Llach en una de les seves cançons més conegudes...
