El 4 de febrer de l'any 1936 es constitueix el Front d'Esquerres de Catalunya. El formaven Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Unió Socialista de Catalunya, Partit Republicà d'Esquerra, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Unió Republicana, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partit Obrer d'Unificació Marxista i Partido Socialista Obrero Español. Ni més ni menys. Van fer un programa d'esquerres en línia amb la primera etapa del govern de la II República. La candidatura arrasa. Aconsegueixen 41 de 54 escons. Els presos polítics surten de la presó, entre ells tot el govern de la Generalitat i el seu president Lluís Companys i es restableix l'Estatut. Al cap de més de 70 anys l'únic que recordem és la imatge de l'entrada triomfal de Companys amb boina en un cotxe descapotat al Palau de la Generalitat a la plaça Sant Jaume, que bullia d'emoció. Si fóssim francesos o nord-americans d'aquest fet n'hauríem fet mil pel·lícules plenes d'èpica.

És veritat que el febrer de 1936 era un moment especial amb moltes incerteses. Però avui tornem a viure moments especials, incerts i no gaire tranquil·litzadors. La gent demana fulls de ruta, però si el futur es pogués predir no existiria lliure albir. No hauríem de començar a pensar en escenaris on el sectarisme donés pas a la generositat? Crec sincerament que la distància entre el POUM i el PCC, o entre Acció Catalana i el Partit Català Proletari, era mil vegades més gran que la distància entre els partits d'esquerres catalans d'avui: d'una o altra forma tots són socialdemòcrates. Ningú planteja avui la nacionalització del 100% de la producció del país.

Pocs mesos després, el 23 de juliol de 1936, es va constituir el Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió de quatre partits: Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Federació Catalana del PSOE, Partit Comunista de Catalunya. Arribà a tenir 90.000 militants l'any 1938, s'articulava a més amb la Unió General de Treballadors, el sindicat marxista del moment i la potentíssima Unió de Rabassaires. Ningú recorda avui quantes hores van ser necessàries per arribar als acords, ni com es van negociar les llistes electorals, ni quantes renúncies programàtiques hi va haver.

Avui, mentre estan a punt d'acabar amb l'educació pública, la sanitat pública, les ajudes a la dependència, les pensions, etc. no seria hora de començar a pensar en projectes una mica més ambiciosos? Conec molta gent que està disposada a renunciar a part dels seus objectius polítics a canvi d'anar junts amb molta més gent. S'és conscient que vivim moments extraordinaris i que es necessiten instruments extraordinaris. Cal més altura de mires i es necessita més altruisme i despreniment.