PAGARÉ DE MOLT BON GRAT

03.01.2014 | 00:00
PAGARÉ DE MOLT BON GRAT
PAGARÉ DE MOLT BON GRAT

Poques ciutats poden dir que tenen un club de socis amb instal·lacions com les de Sant Ponç, amb les seves piscines i pistes diverses; les de Sant Narcís amb els pavellons i piscines i pistes, i Palau amb els estadis de rugbi i d'atletisme i tot el que representen els tres complexos d'instal·lacions auxiliars

L'Assemblea de socis del GEiEG ha aprovat una quota extraordinària de quaranta-cinc euros que es girarà als socis en tres rebuts mensuals, a raó de 15 euros per rebut.
Ho dic en el títol, pagaré de molt bon grat. En un moment de pujades indiscriminades, de retallades brutals, de desigualtats creixents, aquesta quota extraordinària, en canvi, em sembla carregada de racionalitat, de sentit comú. És com una invitació a la solidaritat. La Junta ens demana que tots els socis fem pinya, fem Grup, mantinguem l'esperit social que ha caracteritzat l'entitat grupista des de la seva fundació, el 1919.
Ens anem acostant a una institució centenària que ha deixat, a la ciutat de Girona i a la història de l'esport i de la cultura de Catalunya, una petjada profunda.
Sóc soci del Grup, però mai no he fet ús de cap de les seves instal·lacions per a la pràctica de l'esport. No és gens estrany, perquè no sóc gens esportista i ja he explicat, sovint, en alguns escrits memorialístics dedicats a l'Institut i als meus anys d'adolescència, que el meu cos poc hàbil m'acostava molt sovint al suspens en educació física. Precisament tornant aquests anys d'adolescència puc recordar com les instal·lacions, ja desaparegudes, de l'estadi d'atletisme de la Devesa eren el lloc on els dies que no plovia anàvem a fer les classes d'educació física de l'Institut; una passejada agradable pel passeig central i unes taules de gimnàstica, alguns salts i algunes curses a l'estadi.
En canvi, tinc gent de la meva família que fa un ús freqüent i habitual de les instal·lacions, i puc dir que les troben exemplars i modèliques. Hi ha pocs llocs on es pugui estar nedant, fent piscines, tot contemplant com el sol il·lumina la Catedral des de Sant Daniel. Hi ha, doncs, un equilibri entre els que fan servir les instal·lacions i els que no; un equilibri inestable, esclar.
Puc entendre que el soci que no fa servir les instal·lacions, en temps de restriccions econòmiques tingui dubtes sobre si mantenir la seva afiliació grupista. Però és justament en aquests moments que la nostra contribució pot ser considerada com un compromís cívic, una aportació de solidaritat, un gest generós que assegura l'equilibri econòmic d'un club que s'ha situat en els darrers temps a la ratlla dels quinze mil socis, i que ha arribat als vint mil en alguna ocasió. Per una ciutat com Girona, un club d'aquestes característiques, amb aquestes instal·lacions i amb aquesta massa social és un luxe que, com he dit sovint, si no existís, l'hauríem d'inventar. Perquè el paper de suplència que ha fet durant dècades el GEiEG és indiscutible i ha representat una forma singular de fer créixer l'esport a la ciutat. Una singularitat que en la complementarietat entre l'Ajuntament i la societat civil fan una aportació conjunta i determinant.
Poques ciutats poden dir que tenen un club de socis amb instal·lacions com les de Sant Ponç, amb les seves piscines i pistes diverses; les de Sant Narcís amb els pavellons i piscines i pistes, i Palau amb els estadis de rugbi i d'atletisme, i tot el que representen els tres complexos d'instal·lacions auxiliars, com vestidors i gimnasos.
Pagaré de molt bon grat, en memòria dels fundadors i de la trajectòria de l'entitat des de 1919, per la bona memòria dels presidents Lluís Bachs, Emili Caula, Santiago Sobrequés i Salvador Martí, per esmentar els presidents traspassats amb els que vaig tenir més tracte, i pel treball coratjós dels presidents Figueras, Vila, Escuder i Cayuela, que encarnen l'esperit fundacional i que cadascun amb la seva aportació ha estat garantia de continuïtat institucional. Parlo de memòria, i potser me'n deixo algun de recent amb qui hagi tractat; no m'ho tingueu en compte.
Ara, vull insistir que per la tenacitat de Salvador Martí, recentment traspassat, i per l'encert de la gestió que han encadenat els presidents Escudé i Cayuela, tinc motius sobrats per fer aquest article i demanar als gironins que assumeixin l'existència del GEiEG com un patrimoni públic, cívic de la ciutat, com una contribució primordial a la vida ciutadana. Sovint és important pensar en els altres tant com en un mateix.
Com us deia, pagaré de grat i exerciré de soci passiu per molts anys.

Enllaços recomanats: Premis cinema