La Revista Econòmica de Catalunya, que edita el Col·legi d'Economistes, en el número de gener de 2014 dedica un dossier a les hisendes municipals. Saludem aquesta contribució al coneixement de les finances locals, sistemàticament menystingudes tant en cercles acadèmics com en centres d'estudis autonòmics o estatals.

Joaquim Solé Vilanova, catedràtic d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, és el coordinador d'aquest monogràfic. En el seu article analitza els factors que han provocat la caiguda dels ingressos municipals quan va esclatar la bombolla immobiliària, la gestió ineficient de l'impost sobre béns immobles (IBI), el paper de les taxes per prestació de serveis i l'endeutament, a la vegada que elogia la bondat de l'actual model de finançament.

Examinem algunes d'aquestes qüestions circumscrites a l'àmbit de les comarques gironines (eufemisme per no escriure província). D'entrada es constata que s'exagera la importància de la davallada de l'Impost sobre Construccions (ICIO). La disminució acu?mulada entre 2005 i 2012 és de 35,1 MEUR per als 221 ajuntaments i representa una pèrdua del 4,05% sobre els ingressos corrents liquidats de l'any 2012 (que van ser de 868,4 MEUR). És clar que alguns han rebut un bon clatellot i altres una mínima bufetada.

Tot seguit analitzem el deute dels ajuntaments gironins que, entre 2008 i 2012, ha crescut uns 100,2 MEUR (l'11,6% dels ingressos liquidats de l'any 2012). La ràtio d'endeutament ha passat del 59,36% l'any 2008 al 70,10% el 2012, sense superar cap any el límit del 75%. Queda clar que alguns amb una ràtio superior al 110% i altres sense deure res als bancs.

És important, però, analitzar l'evolució de la càrrega financera o el que cada any es paga als bancs per interessos i amortitzacions. Doncs bé, en el període 2005-2012 representa una mitjana del 10,64% de la despesa corrent del pressupost, un percentatge assumible per retornar el deute durant els pròxims anys. No tots, és clar.

Metafòricament, la mitjana aritmètica d'alcaldes han actuat com a bons deixebles de Keynes: en una fase de recessió amb interessos baixos s'han endeutat per invertir a dojo i ajudar a la recuperació econòmica fins que l'austeritat imposada per la doctrina neoliberal ha capolat la febre inversora. D'aquí que els 215 MEUR invertits l'any 2005 o els 385,9 MEUR de l'any 2009 s'han quedat reduïts a 111,8 MEUR l'any 2012.

Ara bé, invertir molt no significa invertir bé. Alguns dels equipaments construïts estan sobredimensionats i generen unes despeses de manteniment difícils de digerir.

Cert que cada ajuntament és un món. Ni tots estan bé, ni tots estan malament.

Ja se sap que, amb les estadístiques, qui no es consola és perquè no vol.