Verano azul em va agafar un pèl tard, en la meva època d'esplendor en la sorra. Si ets jove, estiueges en una casa a la costa i tens a l'abast estrangeres de totes edats, volums i nacionalitats, no t'interesses per estiuejants de ficció, tanta ficció que prefereixen la companyia d'un pescador en el dic sec a la d'alliberades turistes. Potser si m'hagués enxampat anys abans, quan jo també em passava les tardes en bicicleta per l'Escala, m'hi hauria enganxat. No era el cas. La sintonia inicial i les cares idiotament somrients dels protagonistes vistes de reüll a la vella tele en blanc i negre, eren el senyal de tornar a la sorra, el meu hàbitat.

Si un ha aparcat per sempre la bicicleta al traster no vol saber res d'imberbes ciclistes d'estiu, i si un ha tastat el pecat se'n riu dels que pensen que l'aventura més interessant que es pot viure en vacances és la casta amistat d'una pintora entre hippy i cumbaià.

Tot i ser carrinclona ja en la seva estrena, per una raó misteriosa s'ha convertit en tradició reprogramar la sèrie. Gràcies a TVE un sap sempre en quina època es troba: si fan Ben-Hur és Setmana Santa, si veu Don Joan és Tots Sants, si hi ha a la pantalla un rei barbotejant al costat d'un pessebre és Nadal i si fan Verano azul, estiu.

Diuen que l'han "remasteritzat", paraula de moda que a saber què significa. Potser vol dir posar al dia, i la Bea guanya un concurs de mamades a l'after del poble amb en Piraña -interpretat per Paquirrin- mentre en Chanquete, el primer desnonat per la pressió immobiliària, és acusat de proetarra per cantar "sí se puede" en lloc del "no nos moverán". L'únic abans i després que va marcar Verano azul és que mai més vam poder fer servir la frase "un amic meu té un vaixell" per engalipar incautes. En lloc de pensar en nits romàntiques en un iot al port nàutic creien que les volíem dur a conèixer un vell mariner tarat que tocava l'acordió i parlava com Paulo Coelho.