O faixa o caixa

Era molta la gent que desconfiava de l'Artur Mas. Perquè arrossega un bon llast de motius, com ara apujar el llistó nacionalista del projecte d'Estatut sabent, com tots els qui el negociaven, que les seves propostes no serien mai acceptades (recorden el ribot de Guerra i la sentència del TC?); o l'entrevista amb Zapatero, el gener del 2006, per pactar en secret un acord per un estatut "light"; o les eleccions del 2012, per evitar la "guillotina" dels pressupostos i, de pas, reclamar una majoria absoluta; o ara, amb una legítima consulta referendària, però legalment impossible, que li permetria tensar la corda per convocar unes eleccions "plebiscitàries", amb programa únic i llista única, encapçalada per ell, i, de pas, evitar altre cop uns pressupostos i convertir-se en el president de la independència. Això sí, amb més retallades, com a fidel servidor de l'economia neoliberal. Però va menystenir un axioma dels seus coreligionaris i alhora adversaris: que una cosa és l'economia i una altra les essències del nacionalisme espanyol, que es nodreix tan bé de l'èpica de la "Reconquista" com del "Fuero de los españoles" o la "Constitución Espa?ñola", sempre fidel a la consigna d'"España, una, grande y libre"; que viu del pressupost i s'infla com un paó, perquè d'Espanya només n'hi ha una i a Mas se'l van trobar al carrer Neoliberal. Però, refiat de l'amnèsia catalana i atrapat en el nyap provocat per la seva catxa, Mas passa de referèndum independentista a enquesta diumengera. I, emmirallant-se en un català il·lustre, s'estira el maneguí, cala la visera i demana cartes: "O faixa, o caixa!".