Va ser com una reunió de veïns on el noi que hi havia anat a reparar l'ascensor exercia de president, la família del principal s'arrapava als antics codis de l'alta burgesia de Barcelona, fent temps perquè l'Estevet, artista de vendre fum, destarotés tothom amb un relat extens de la seva biografia on la pregunta clau quedava per respondre mentre els interpel·lants es perdien en xifres i dates irrellevants i encara d'altres creien ser en el Consejo de Castilla. Una sit-com memorable.

Els diners d'Andorra mai no sabrem d'on van sortir. Estan protegits per una llarga cadena de fidelitats, en un entramat impossible de fer volar des de fora, una solidaritat gremial a prova de foc. Són 400, com repetia Fèlix Millet al llibre L'oasi català de P. Cullel i A. Farràs. Són 400 els que remenen tots els aspectes del país encara que els Pujol no en formin part. Són 400 i tots es coneixen, i tant li fa si són de dretes o d'esquerres, espanyolistes o catalanistes. En les primeres legislatures encara ocupaven càrrecs al Parlament però després van tornar a l'empresa privada. Quan en Garzón va voler atacar-los de front, va haver de fugir per potes. Macià Alavedra, un dels homes més forts dels 400, el va alliçonar quan en només dues hores va lliurar-li un aval bancari d'un milió d'euros que per terme mitjà triga unes setanta-dues hores. Pel camí, en Millet es va sacrificar entregant el Palau de la Música a canvi de salvar la resta del botí, tal com es fa quan es mouen grans partides de droga.

Entre els que protegien els diners dels Pujol sí que hi havia part dels 400. El podien tombar quan volguessin. I aquests mateixos diners li servien d'aval per poder governar perquè a Madrid no li haurien permès de ser president si no hagués tingut res a amagar. El seu projecte de país estava sotmès a dues servituds, la dels 400 i la casta madrilenya. Els votants menjàvem a part.

El drama és saber del cert si quan exercia de president es desviaven diners públics. En Maragall, un dels 400, així ens ho va fer saber des del Parlament. Ja se sabia d'abans, però. Hi havia massa gent implicada i no calia ser un investigador perspicaç per estar-ne al cas. Des d'aquesta perspectiva sorgeixen tot de preguntes que no es van formular a la Comissió parlamentària. En Pujol pare ja ens ho va fer saber a la seva manera: si estirés de la manta, cauria molta gent. Ni en Millet ni en Pujol no han pogut aturar l'ofensiva. En el pròxim capítol d'aquesta comèdia potser podran salvar bous i esquelles si diuen clarament què hi ha al darrere de tot plegat.