Mentre observo els preparatius de Girona, Temps de Flors i veig els jardiners i els dissenyadors afanyant-se per acabar per demà totes les instal·lacions que han imaginat, em ve al cap una imatge de fa molts anys.

L'any 1982, el dibuixant Cesc va fer, per encàrrec de l'Ajuntament de Girona, un cartell que havia de servir per estimular la participació en la informació pública del Pla especial del barri vell. La imatge amb el traç inconfusible de Cesc és d'una gran simplicitat, d'una claredat brillant i d'una eficàcia tendríssima. Es veu la geometria de les façanes de les cases de l'Onyar; en un balcó hi ha un paleta, i al balcó del costat una veïna. El paleta treballa en la rehabilitació del pis en obres i la veïna, amb una regadora, rega uns testos amb unes flors vermelles, amb tota seguretat, geranis. El paleta deixa un instant les eines, es treu el casc, l'aguanta amb una mà mentre estén el braç i, amb el casc saluda la veïna amablement i alegre. El cartell conté una invitació expressa: "Tornem al barri vell per viure'l de nou". L'any 1982, aquesta frase era tota una declaració d'intencions.

En aquells moments, l'exposició de flors era una mostra molt atractiva, però molt localitzada que, primer, es concentraria a Sant Pere de Galligants i, al cap d'un temps, es va traslladar a Sant Domènec, quan encara era un antic convent que acabava de deixar de ser Govern Militar, i que hauria d'esperar per deixar de ser un record de l'etapa de convent de Dominics i esdevenir una brillant Facultat de Lletres.

Tot era, doncs, molt elemental i incipient. El Barri Vell era una suma de monuments singulars dominats, de manera aclaparadora, per les siluetes emergents de la Catedral i de Sant Feliu. La noció de conjunt monumental pràcticament no existia i la rehabilitació del centre històric, proposada com una operació de reforma urbana, es plantejava com una urgència global.

Calia mesurar les decisions i les passes, els recursos i les energies, encertar en les opcions prioritàries, estimular la rehabilitació de l'espai públic com una invitació als privats per animar-los a invertir en un barri que s'havia menystingut fins aleshores.

Tot va funcionar com un rellotge i, ara, vist amb la perspectiva dels anys, pot semblar molt fàcil, però no ho va ser.

La situació reclamava una sacsejada que havia de ser doble, material i immaterial, tangible i simbòlica. En el terreny de les coses tangibles, el cartell de Cesc és com una picada d'ullet intel·ligent; l'operació de les cases de l'Onyar havia de ser un canvi de la política que, fins aquell moment, havia acumulat recursos al tractament artificiós d'una monumentalitat mal entesa i mal interpretada. S'havia de deixar l'obvietat gòtica i barroca, que ja trobaria el seu moment, i calia enfocar les coses a la vida quotidiana, a la vida de les persones, a les condicions d'habitabilitat de les cases del barri vell, s'havien de deixar els capitells i les motllures, i s'havia de mirar les bigues, les teulades, els desaigües i les dutxes. El missatge era molt clar: tornar al barri vell per viure'l de nou.

La sacsejada simbòlica podia ser l'exposició de flors, deixar els monuments i ocupar el barri, superar els espais tancats i obrir tot el conjunt monumental. Obrir els patis tancats, descobrir els espais secrets, subratllar la riquesa del conjunt, mostrar el valor de la trama silenciosa dels carrers, les places i els jardins. Trencar el domini del gris i les llambordes, superar la humitat de la molsa que s'enfilava pels laterals dels carrers, i posar color i alegria, sense renunciar mai a la sobrietat elegant de les formes urbanes. Havia arribat el moment de fer un salt exponencial i de dotar la idea, tenaçment mantinguda pels Amics de les Flors, d'una nova dimensió. Com amb tot, això no ho podia fer l'Ajuntament sol, i la contribució voluntària i incondicional de tanta gent era la garantia de l'èxit de l'operació que es proposava. Així i tot, seria injust no reconèixer la contribució de Ramon Ceide, Josep M. Birulés, David Vivó i Isabel Salamaña. Han passat molts anys des de les decisions estratègiques més fonamentals i els resultats són del tot evidents, amb clara continuïtat, també, en aquest darrer mandat.

Ara torna a tocar una nota de discreció i humilitat, un cop consolidat el model, que no es pot ni forçar ni pressionar més del compte. Hem de tornar a la tendresa íntima de la veïna que rega els geranis en el cartell de Cesc. Els espais ja hi són, però Temps de Flors dura deu dies. Les flors als balcons poden durar mesos. Per celebrar seixanta anys de continuïtat, per posar color al barri vell, per viure l'alegria de les flors: veïns, posem flors als balcons.