L'espectacle post electoral tant en l'àmbit de Catalunya -cas Barcelona i el seu derrotat i ara alcalde en funcions Trias-, de Madrid -amb la seva estrafolària Esperanza Aguirre- i de moltes comunitats autònomes en les quals el PP ha estat escombrat de les abans seves folgades majories absolutes és digne d'un «esperpento» (en català no tenim una paraula equivalent, amb la mateixa força, tot i tenir l'adjectiu esperpèntic) de Goya.
És una imatge grotesca, si més no ?esperpèntica, la de la gran patronal, amb el català Rosell al capdavant, clamant contra un suposat dimoni d'extrema esquerra ?comunista. Ho és també la manca d'imatge d'altres dirigents patronals que no han donat la cara però que han conspirat proposant un pacte PP, PSOE i Ciutadans contra tots els altres, conspiració que han tret a la llum tant Trias com Aguirre. I la guinda esperpèntica sobre el pastís l'ha posada en defensa del sistema corrupte el franquista exministre i ara constructor i contractista d'èxit Villar Mir, que casualment té de mà dreta al també exministre català Piqué, el mateix que en els seus anys mossos va ser comunista, la qual cosa ?sembla no fer cap mena de por a Villar Mir, una ?vegada reconvertit al PP. Per cert, es tracta del mateix Villar Mir que des de fa unes quantes setmanes ha hagut d'anar sacrificant dirigents de la seva filial a Mèxic per presumptes ?actuacions de corrupció en la seva activitat ?empresarial en aquell país de la «mordida».
Començo amb el convergent alcalde Trias perquè a més d'esperpèntic és patètic. Poques hores després d'admetre la seva derrota i de felicitar la rival, es desdiu del que havia reclamat quan donava per fet que la seva llista seria la més votada. Aparcant la seva felicitació cordial a Colau s'ha deixat manipular per aquests poders fàctics ocults que gairebé mai donen la cara i ell dóna la cara per ells tot revelant l'existència de la conspiració -perquè no es mereix un altre qualificatiu- l'objectiu de la qual és que no assumeixi l'alcaldia la guanyadora en la nit electoral. El comportament del moltes vegades vacil·lant Trias és doblement grotesc i patètic perquè ha pretès implicar ERC i PSC, insinuant que «si aquests partits tinguessin la iniciativa»É es podria formar una espècie de govern municipal de salvació. Salvació? Dels interessos lligats al sistema postfranquista ara en descomposició. Pretendre posar junts o recolzant-se mútuament CiU, ERC, PSC, Ciutadans i PP ha estat un espectacle esper?pèntic d'aquest metge reconvertit en polític professional i professional de la política. Quina vergonya proposar, ara, aquesta coalició per mantenir-se i emparar els poders fàctics ocults -constructores, contractistes i/o concessionàries de serveis públics i entitats financeres- quan no es va fer -ni Trias ni la resta de partits- durant la part més dura de la crisi, de la qual només els bancs s'han salvat, amb els diners de tots. Per sort, tant ERC com PSC van reaccionar immediatament i li van dir a Trias com s'ha d'entendre la democràcia.
Un altre personatge protagonista d'un acte esperpèntic ha estat un altre català: el català president del català banc Sabadell, el totpoderós banquer de la saga familiar Oliu. Amb aquella alegria i sense cap mania s'ha despatxat a gust i ha revelat en veu alta el que pensa, quan normal?ment els banquers gairebé mai diuen el que realment pensen, per allò de no ofendre possibles clients. Però en aquest cas, potser va donar per descomptat que les seves paraules contra Ada Colau no li farien perdre cap client. Més aviat, sonava a venjança oral contra qui ha estat tan activa en contra dels desnonaments dels pisos «recuperats» pel seu banc i per altres d'aquest país.
Com es pot veure, hi ha molt català -de soca-rel- entre els qui no només tenen por de donar la veu al poble sobre el procés sobiranista sinó que a més pretenen negar-la als representants electes dels desencisats i dels castigats per l'implacable «sistema» encara que no tots siguin antisistema en sentit estricte (i perdó pel joc de paraules).
Un altre català, el ministre Fernández Díaz i professional de la política -com el seu germà, el regidor de Barcelona, que des de molt jovenets no han baixat de cotxe oficial o de taxi pagat pel municipi en el cas del segon- ha deixat la seva petjada inesborrable a les hemeroteques i videoteques amb una altra perla sobre la consistència democràtica del seu pensament. Ha dit que admet democràticament la llista més votadaÉ però qüestionant tot seguit el programa dels que han guanyat. Val a dir: qüestiona la democràcia, perquè els votants votem persones, sigles i/o programes. Però això ha de resultar-li molt estrany a aquest professional de la política des dels 28 anys d'edat que va canviar de partits per continuar vinculat al poder. Cal suposar que el programa dels partits als quals va pertànyer (UCD, CDS, AP) abans d'acabar al PP no havien de ser prou consistents però sí la seva ambició d'estar sempre al costat del poder i així, ascens rere ascens, arribar a ser ministre.
Si fem un pas fora de les fronteres de l'ara com ara comunitat autònoma catalana, haig de fer una breu referència al president del PP de les illes -abans un feu electoralment del PP- que ha donat un cop de porta al seu partit després del seu fracàs. Bauzá s'ha enfonsat electoralment per la seva política lingüística i educativa anticatalana -que a les illes hi ha molt militant del PP que no vol que li toquin la seva llengua pròpia-, pel seu ?menyspreu al poble pla i pel suport visceral que li van proporcionar els poders fàctics de les illes -mitja dotzena de grans hotelers- a través de la seva patronal hotelera. Tal va ser el grau d'involucració d'aquesta patronal al servei dels qui la controlen i maneguen, que va provocar una reacció consistent en penjades de cartells amb les fotos d'alguns d'aquests hotelers i qualificatius gens amigables. Alguns hotelers van sofrir quelcom semblant a atacs de pànic en tenir coneixement que les seves cares estaven enganxades a les parets.
I Aguirre, que tot i ser esperpèntica va ser molt votada? Cada poble -en aquest cas el madrileny però el nostre també- té el que es mereix. Cal esmentar la seva incoherèn?cia i la seva submissió als poders fàctics que hi ha amagats rere seu. Va dir que està disposada a «sacrificar-se» -una vegada més, segons ella- pel bé de Madrid i d'EspanyaÉ proposant un front antipopular. Quin «sacrifici» el d'aquesta lleona professional de la política que presumeix de liberal i que en el seu moment va ser cadella del franquisme tardà! Ella i altres que tant han abusat de la crítica al Front Popular dels anys 30 ara proposen crear un front contra una part del poble al voltant del partit que porta aquest qualificatiu de «popular».
I acabo ja amb dues situacions més, encara que podria al·ludir a moltes altres: la primera, la grotesca imatge d'un Rajoy que es desdiu i en vint-i-quatre hores diu el contrari, i l'altra l'esperpent de la presidenta sortint de Navarra, Barcina, al·ludint -encara que no ha estat l'única- a situacions de l'Alemanya prèvia al nazisme.
