Quan es parla de la democràcia -i cada dia se'n parla més a tot el món- un té la sensació d'un permanent desajust entre les expectatives i la realitat. La democràcia no és un règim perfecte ni mancada de màcula, sinó un marc de garanties i de llibertats que funciona raonablement bé i que facilita el desenvolupament de les institucions, la separació de poders i, en suma, l'expressió de la voluntat popular a través de la representació parlamentària. És un sistema imperfecte encara que útil, imprecís encara que sensat. Enfront de la rigidesa del dogma o la ingenuïtat de la utopia, la democràcia liberal es basa en el principi de l'ajust continu i la reforma gradual. En lloc de solucions definitives als problemes, es pacten compromisos i es busquen nous punts d'equilibri que assegurin la fluïdesa social. Si els reptes econòmics i culturals als quals s'enfronta cada generació exigeixen una resposta política, també les petites disparitats ideològiques actuen com a motor dels canvis.

En ingressar al club comunitari, Espanya va haver de compaginar la cessió de sobirania a la Unió amb un procés intern de descentralització autonòmica. Quant es va perdre i quant es va guanyar? Sens dubte, vam guanyar més del que vam perdre. Les empreses es van interconnectar, la legislació europea es va imbricar amb l'espanyola i la presa de decisions es va acostar al poble. Per descomptat que es van cometre -i se segueixen cometent- abundants errors: alguns atribuïbles als governs, altres als partits polítics, molts altres a la configuració de les institucions i alguns més, finalment, a nosaltres, els ciutadans. Però en general, des de l'arribada de la democràcia i el posterior ingrés a Europa, Espanya és un país més pròsper, menys arbitrari i més lliure, que gaudeix d'un acceptable Estat del Benestar i que ha fet front d'un bon nombre de xocs polítics i econòmics, no tots, per descomptat, resolts amb igual encert.

Es tracta d'una realitat molt similar a la del nostre entorn. Crisi en el funcionament de les institucions i en la regulació del sector financer, casos de corrupció entre les elits dirigents i incertesa sobre el model de futur, totes elles són qüestions que es repeteixen a la resta d'Europa i que també allà se solucionen millor o pitjor. Em temo que parlar de la singularitat espanyola com d'una espècie de cesura inexplicable des de la lògica històrica no és sinó un prejudici mític i vuitcentista -entre altres coses, calia justificar la pèrdua de les colònies americanes- que l'exaltació narcisista de les petites diferències va alimentar durant temps. La veritat és que els nostres problemes són similars als que pateixen els altres països europeus, tot i que els graus d'intensitat puguin ser diferents. I cal pensar que els remeis forçosament també calgui situar-los en el marc de la representació parlamentària i en el context de la Unió; això és: renovació institucional -que ja està en marxa-, amplis acords transversals i interconnexió supranacional.

Adequar les expectatives a la realitat, com a fre a la decepció, constitueix un principi de profilaxi democràtica. De fet, els canvis socials més útils i efectius són els que sorgeixen del reformisme gradual, fruit de l'exemple, de la persuasió, dels valors morals i legals i de l'educació. Confondre, no obstant, la defensa dels més alts ideals socials amb el que resulta possible, en lloc d'enfortir una nació la divideix i debilita. L'autèntica condició utòpica, per desgràcia, és la distopia.