RECORD DE MERCÈ HUERTA

30.07.2015 | 15:42
RECORD DE MERCÈ HUERTA

La Mercè era una gran persona amb sentiments molt ben arrelats i profunds. M'agrada resumir-ho així: vivia un enamorament serè. Tots els projectes i realitzacions d'en Narcís-Jordi, al llarg dels anys, comptaven amb el seu convenciment més sòlid i amb la seva entrega i col·laboració d'alta categoria. La causa de la Fundació Masó i, últimament, la donació de l'obra artística de la Mercè a l'Arxiu Històric de Girona, han culminat la vida d'una artista especialment estimada a Girona. Una vida de dona captivada. La seva era una estima d'aquelles que es valoren en el poema L'esposa parla, de Joan Maragall: «Navego al teu costat com encantada, empesa per l'amor que se me'n duu. Sols sé que sóc l'esposa enamorada, que avanço vora teu i vaig amb tu».
Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta han fet entrar la Fundació Masó a la gran història cultural de Girona. Cal recordar que, abans d'obrir aquelles portes, l'espai va ser camp de treball (i també de batalla) de tres administracions públiques amb tot l'enfarfec que això suposa i que va durar sis anys. Però és que abans del determini del projecte la casa Masó ja va rebre el màxim de les atencions que es mereixia aquell patrimoni familiar i cultural. Vitralls, mobles i totes les delicadeses del conjunt reclamaven una conservació intel·ligent que va tenir la fortuna de comptar amb una culta sensibilitat femenina, al costat de Narcís-Jordi, posant-hi estimació, paciència i respecte. Enamorament. Aquelles dècades passades eren la llavor que després va germinar.
Sota potents focus de sales d'exposició els artistes anoten el goig de grans celebracions. L'any 2008 la Fundació Fita va organitzar una festa d'aquestes dedicant a l'obra de creació artística de Mercè Huerta tres exposicions a Casa de Cultura, Fundació Fita, i Fundació Valvi; qualitat i quantitat, ben coordinades; la discreció personal i la vocació artística també varen anar ben lligades perquè expliquen les cròniques que la Mercè es va posar a la feina «amb tanta vergonya com il·lusió». Però després -i abans, és clar- hi ha el treball quotidià, callat i sovint invisible, on la vista es perd: mai no tornarem a veure els ciris pasquals parroquials pintats per la Mercè, pintura anònima resignada a fondre's amb la mateixa cera; mai no sabrem quants punts de llibre va pintar i escampar entre les seves incomptables amistats, ni els cartells, dibuixos, donacions benèfiques, detalls i més detalls que formen una valuosa sembra d'amable generositat. D'aquesta parcel·la de mal catalogar en penso que aquí rau la categoria humana i social de l'artista. Un potent focus lluminós, que no s'apagarà com aquells de les sales d'exposició.
«No pinto un ram de flors, pinto la història d'aquest ram, el lloc on l'he collit, aquella primavera, el gerro que estimo». És un text de la Mercè i puc certificar que aquest seu pensament era una veritat transparent: tinc un oli seu, un ram de flors de Sant Daniel, que me'l va regalar quan va morir la meva esposa; amb en Narcís-Jordi i la Mercè havíem compartit santdaniels de gran record (asseguts a un marge de la vall, per exemple, un dia varem escoltar la lectura del conte de Joan BadiaEl pecat de la novícia, en la veu d'en Narcís-Jordi ). Al quadre de la Mercè hi tinc una diversitat de flors que ella mateixa va presentar-me, amb els seus noms precisos. És un ram, com deia ella, amb la història d'aquest ram, que ara mateix -tancant un cercle de records i d'absències- em mantindrà la memòria entranyable de la pintora de la nostra amistat. Deixeu-me repetir-ho, de la Mercè: aquella primavera, el gerro que estimo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema