Deixant Peníscola -el mar a l'esquerra- comen?ça una petita carretera que va cap a la serra d'Irta. La serra d'Irta està al davant del mar -s'estén paral·lela a la costa- i el resultat són més de quinze quilòmetres de penya-segats, cales i petites platges pràcticament verges. Just abans de sortir de la serra per Alcossebre hi ha una petita platja seguida de dues cales encara més petites. Només fa uns dies, un divendres de finals d'agost, a la primera hi havia una quinzena de persones; a la segona no hi havia ningú. A la tercera érem quatre: una parella que feia nudis?me i nosaltres dos. Allà, pensant en aquest article, en una llibreta que encara fa olor de mar i té paraules esborrades perquè es va mullar una mica, vaig escriure això: «Com que estem al mig d'una serra, a darrere nostre només hi ha vegetació. Al davant, el mar, sense vaixells, sense motos d'aigua, sense ningú. El blau del mar i el blau del cel que es toquen -sort que hi ha l'horitzó, va escriure un dia la meva mare, perquè si no potser es barrejarien-. A l'esquerra, unes roques on piquen les onades. A la dreta, una illeta minúscula i la immensitat del mar. Cada tres segons -un, dos, tres- el soroll d'una onada que arriba a la platja i fa rodolar unes quantes pedres. Entremig, silenci.»

Avui, des de casa meva -el meu estudi, el meu ordinador, la meva tassa i els meus gats- encara puc evocar aquell moment. Eren el plaer profund del silenci, el plaer de sentir cada esquitx de cada go?ta d'aigua i cada moviment de ca?da pedra i cada inspiració i cada exhalació. El plaer de tancar els ulls a sobre la tovallola i sentir el mareig agradable que fa venir a vega?des el mar. Però no em vull allargar explicant més plaers perquè aquest article va d'una altra cosa: va del fet que l'estiu no és només l'estiu. L'estiu és l'estiu i el setembre que vindrà. I són indestriables l'un de l'altre. Per al que tot està bé aquesta platja vol dir una cosa. Per al que està cansat de la seva parella i enyora la persona estimada que retrobarà a la feina, en vol dir una altra de molt diferent. El que fa dos anys que no treballa -li surt el temps lliure per les orelles- no trepitjarà la mateixa platja que el que sent que necessitava descansar. El que es reincorporarà a una feina que odia i compta els minuts que li queden amb el cor encongit no viurà mai la mateixa platja que el que tornarà a treballar carregat d'energia i de projectes interessants. I el que ha fet una escapada amb l'amant -però que en realitat voldria que anessin junts al súper a comprar galetes i pasta de dents-, que sap que al setembre tornarà a casa sol i es trencarà l'encanteri? M'agrada l'adolescent, que sent que s'obre un univers de possibilitats infinites a cada pas que fa sobre la sorra.

Els estius i els viatges i sobretot les platges desertes són peus d'ànec i protector solar i sorra entre els dits dels peus però també són el gran mirall. Està bé aprofitar-lo, també, per mirar-s'hi una mica (estic una mica despentinada, però quin nassarró més maco que tinc, per exemple). Molt bona rentrée.