Pairolí

30.10.2015 | 10:01

«Quan un creador mor abans d'hora, és inevitable imaginar tot allò que ens hauria pogut llegar si la seva no hagués sigut una mort prematura»

El 6 de juliol passat va fer quatre anys de la mort de l'escriptor Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955-2011). I el proper 9 de desembre n'hauria fet seixanta del naixement. Aquests últims dies, dues bones iniciatives ens han permès recordar-lo altra vegada, si és que mai l'havíem arribat a oblidar ni un sol moment. D'una banda, l'esplèndida Revista contracultural El Procés, dirigida per Joaquim Armengol, ha dedicat el seu setè número a l'escriptor de Quart. I aquesta mateixa publicació proporcionava el pretext ideal perquè, tot just abans d'ahir, Pairolí fos recordat a la sala La Planeta en un acte en el marc de la Proposta de Poesia del 35è Premi de novel·la curta Just M. Casero 2015.

Quan un creador mor abans d'hora, és inevitable imaginar tot allò que ens hauria pogut llegar si la seva no hagués sigut una mort prematura. Miquel Pairolí va morir abans d'hora. 55 anys no és edat de morir-se. Ni un escriptor ni ningú. Però morir a aquesta edat, per a un escriptor, vol dir morir en un moment de plenitud creativa, en el zenit de la maduresa, quan ja s'ha viscut prou per perdre tota mena d'ingenuïtat i s'ha fet el recorregut necessari per entendre fins a quin punt és complicat i requereix destresa forjar-se una pròpia veu. Saber què s'ha d'escriure, com s'ha d'escriure i des d'on s'ha d'escriure. Miquel Pairolí havia demostrat saber perfectament què volia dir escriure com ho fan els escriptors en majúscules, com a mínim, d'ençà que, als trenta-cinc anys, va publicar el primer dels seus tres dietaris, Paisatge amb flames. L'ofici d'escriure, Pairolí l'havia après, com tants escriptors, guixant diaris. El millor antídot contra les crisis de creativitat, contra la síndrome del paper en blanc i altres bestieses postmodernes és adquirir l'obligació d'enviar un dia determinat, a una hora determinada, un text d'una extensió determinada a un diari. Pairolí gairebé no va interrompre mai la seva activitat com a articulista (a Presència, a l'Avui, al Punt Diari, al Diari de Barcelona, o al Nou Diari) d'ençà que, estudiant encara i amb només vint-i-un anys, va començar a col·laborar a la revista Presència.

Si la seva mort prematura ens obliga a enyorar tant la seva amistat lúcida com la seva obra no acomplerta, ens consola, tanmateix, la intensitat de la seva presència en el record i la qualitat inqüestionable de l'obra literària realitzada. En els només vint anys que separen Paisatge amb flames (1990) i el tercer dietari, Octubre (2010), Pairolí va ser capaç de bastir una de les proses més singulars i potents de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Enemic declarat de la pirotècnia estilística, a la recerca d'aquella palpitació ondoyante de Montaigne i de la plausibilitat planiana, Pairolí ens ha deixat pàgines a les quals, ara i d'aquí a cent anys, convindrà tornar una vegada i una altra.

Aquella incomoditat tan humana que provoca la mort quan és a tocar. No saber mai si reconfortes o si fots més nosa que servei. El respecte i la por reverencial, en definitiva, que provoca saber-se davant d'algú que habita ja en una dimensió que un dia també serà la teva però de la qual ara restes separat radicalment. Tot això i l'agreujament, és clar, de la malaltia degué fer que amb en Lluís Freixas no féssim, els últims dies de juny de 2011, la visita que tant anhelàvem a la casa de Quart, per acomiadar-nos d'algú a qui devíem tant, que ens ha sigut mestre en tantes coses. L'últim seu correu electrònic que vaig rebre és de tres setmanes abans que ens deixés. M'hi parlava de la ironia com una espècie culinària fonamental per amanir bé un plat literari. I de les bones estones que havia passat cultivant el seu hort, les tardes de primavera i d'estiu dels setze anys que havia passat a Quart, d'ençà que havia tornat de Barcelona. Li vaig tornar resposta l'endemà mateix, parlant-li de l'horticultura i de Nietzsche, de Maragall i de Rilke. Aquell seria l'últim correu i ja no obtindria resposta. He mantingut la conversa durant quatre anys llargs, marcada com a «no llegida», a la bústia d'entrada. Com si esperés, encara, una resposta que no pot no arribar. Com un gest de revolta impotent davant d'un silenci insuportable. Com deia l'Imma Merino en l'acte de dimecres a La Planeta, som molts els qui cada dia -i especialment en els moments que viu el nostre país- pensem «¿què en diria, en Miquel, d'això?». De l'enèsima bertranada del centralisme madrileny o de l'espectacle negociador per investir un president de la Generalitat. Trobem a faltar l'opinió del Pairolí articulista. Com trobem a faltar la seva perspicàcia lectora, de crític honest i exigent. I ens vénen sovint al cap les paraules amb què Pere Quart acomiadava Carles Riba: «Si tu no hi ets, a qui m'adreçaré? Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?».

El testament de Pairolí constitueix una obra d'una ambició colossal, teixida amb constància i discreció. Una «prosa perseverant», en paraules de Josep M. Fonalleras. Vull pensar que ens en sabrem fer dignes. Que sabrem evitar la temptació absurda de convertir la seva obra en un producte d'interès local, gironí, i acabarà ocupant un lloc inamovible en el parnàs dels grans escriptors catalans del canvi de segle.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema