De quan Alfonso Rus va venir amb un Ferrari

29.01.2016 | 09:58
De quan Alfonso Rus va venir amb un Ferrari

A la ciutat de Xàtiva convoquen, cada any, un prestigiós premi d'assaig titulat Carles Sarthou (inclòs en els Premis literaris Ciutat de Xàtiva) del nom d'un personatge d'origen francès que va causar un gran impacte cultural a la capital de la Costera. Doncs bé, fa uns anys (2005), estant a l'alcadia el fins ara incombustible Alfonso Rus, em varen concedir el premi per una obra titulada Taronges de Xàtiva. Cavallers, cuiners i papes: Orígens i apogeu de la cuina valenciana, un assaig històric sobre la cuina valenciana, que dels segles XIV al XV, amb la catalana, va experimentar una autèntica Edat d'Or, paral.lela al Segle d'Or Valencià: el de Roís de Corella, Ausiàs March, el Marquès de Villena -que escrivia en català i va traduir al castellà la primera obra de gastronomia en aquesta llengua, Arte cisoria (per cert, la seva catalanitat ha estat sempre amagada pels espanyols)-.

També és l'època dels Borja i de MestreRobert, el cuiner de la cort reial de Nàpols que va donar prestigi internacional a la cuina catalana. En el seu Llibre del coc, justament, hi té una recepta d'uns deliciosos bunyols farcits amb mató que anomena «Taronges de Xàtiva». A l'esmentat assaig, per tant, insinuo la possible valencianitat d'aquest coc o, si més no, el fet que coneixia la cuina valenciana del moment.

Doncs bé, el Jurat va tenir a bé concedir-me aquest premi. Un cop Alfonso Rus -que ho manegava tot- es va assabentar del tema i que jo era català, el dia de la festa de lliurament del Premi va organitzar una cosa insòlita, pròpia de l'Espanya Negra. Va reunir els membres del Jurat afins -és a dir, del PP- a fi que abans que em fos lliurat em retrac?tés d'algunes afirmacions que feia en el llibre. És a dir, em varen organitzar, tancats en una habitació del Palau de Fires on tindria lloc l'acte, una mena d'Acte Sagramen?tal de l'Inquisició.

Com que jo ja me'ls veia a venir -feia anys que estava al cas de les ruqueries analfabetes del blaverisme- no vaig tenir cap problema a torejar les preguntes, de l'estil «al llibre dius que Francesc Eiximenis era català», és a dir, que l'havia furtat als valencians... «Em sap greu -vaig dir-, va néixer a Girona, era bisbe d'Elna»... No varen saber què dir. O per exemple: «Dius que Alexandre VI Borja parlava català...». No em vaig poder estar de citar-los tres o quatre documents italians que afirmaven aquesta ca?talanitat, i que el mateix Papa va dir «Aquests són dies de glòria per a la Nació Catalana». Aviat varen quedar desarmats, i varen haver de plegar veles. Un d'ells em va confessar la incomoditat que els provocava atorgar-me el premi, però com que al Jurat també hi havia membres del PSOE -o, simplement, persones cultes-, va dir que davant la inqüestionable qualitat del meu llibre havia de ser premiat, si no s'hagués produït un escàndol.

Per cert, per als qui no coneixíem Rus personalment, a la seva arribada al palau es va fer notar. Conduïa un impactant Ferrari vermell i exhibia maneres de tafur de barri. Se'l veia incomodat pel Premi, i la conver?sa va ser breu. I com que era costum que en el sopar de lliurament dels Premis l'alcalde seia al costat del premiat, va decidir, enrabiat, no venir-hi. Però la seva ombra va ser present en tot l'acte: un grup teatral l'animava amb una evocació del Quixot... i no del Tirant lo Blanc, personatge citat reiteradament en el llibre!

L'obra es va imprimir, però l'impressor ja em va dir que no es distribuiria. I en efecte, tots els exemplars es varen dipositar -com si fons un soterrani de la Inquisició- en una magatzem de la Casa de Cultura, del qual no en van eixir mai. Encara el podeu demanar!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema