el diner, que té vocació d'estiuejant de luxe, se'n va d'Espanya a illes paradisíaques com les Caiman, les Verges Britàniques, les Bahames, les Cook o les Marshall, majorment situades al Carib. Són paradisos (fiscals) a la terra on els calers viuen divinament, fora de l'abast de les urpes d'Hisenda.

Gràcies als Papers de Panamà -que són un paperot per a molts- anem coneixent ara els noms dels propietaris d'aquesta pasta que està de vacances tot l'any; però la veritat és que ja hi havia sospites.

Els ciutadans amb possibles han tingut des de sempre llocs de refugi que sovint els suggerien els seus mateixos bancs. Era, per dir-ho, un tret d'elegància social. Aquell de qui no es rumoregés que mantenia compte nom?brós i numerat en qualsevol arxipè?lag caribeny -o almenys a Suïssa-, passava a ser una mena de proscrit en els cercles de la bona societat.

Hi ha variants locals d'aquest costum, naturalment. Sembla ser que els Pujol de Barcelona, per exemple, preferien Andorra per raons de proximitat i potser també perquè en aquest Principat es parla català. Els esportistes d'elit, al seu torn, tendeixen a domiciliar els seus bitllets i els seus cossos a Mònaco i altres miniestats de conte de fades, que tan bons escenaris van oferir en el seu moment a les superproduccions de Hollywood.

El paradís pròpiament dit està, però, a les illes i, de preferència, a les del Carib. Ja en època tan primerenca com el segle XVII, els pirates que assaltaven els vaixells espanyols van trobar un magnífic lloc per amagar els seus tresors a l'illa Tortuga, que va ser un paradís fiscal fins i tot abans que es forgés el concepte. Del Carib com les que ara trien els potentats de tot el món per guardar els seus cabals, aquella illa va servir de precedent i inspiració als moderns filibusters.

Indignats per les últimes notícies que arriben de Panamà, els jerarques de la Unió Europea volen posar límit ara a aquests paradisos illencs, encara que no és segur que hi posin massa obstinació en l'assumpte.

Difícil serà que ho facin, si es té en compte que el president de la Comissió, Jean Claude Juncker, va exercir anteriorment el càrrec de primer ministre de Luxemburg. Fins i tot sense tenir la condició d'illa, aquest Gran Ducat passava per ser un dels edens fiscals en què la gent adinerada posa fora de perill del Fisc seves calers. I no sembla raonable que es confiï a la guineu la cura de les gallines.

Potser la UE hagi arribat a la conclusió que els rics com Déu mana no paguen impostos, excepte motl escasses excepcions. Ho va dir fa alguns anys, per si hi ha dubte, l'encara ministre d'Economia en funcions, quan exercia de secretari d'Estat d'Hisenda. Amb estranya sinceritat en un polític, l'esmentat Cristóbal Montoro donava per fet que els posseïdors de grans patrimonis i comptes corrents mai han pagat a Espanya els tributs adequats a la seva ingent fortuna.

És natural. Als milionaris se'ls suposen els diners suficients per contractar advocats i experts fiscals que els guiïn en el seu lògic desig de no pagar més que el mínim, o ni tan sols això. El que l'experiència suggereix és que al final sempre troben una illa al Carib i un advocat a Panamà perquè els seus diners segueixin estiuejant fora de l'abast d'Hisenda. En això consisteix el Paradís.