L'ésser humà té una inquietant tendència a reunir-se. No em refereixo a l'acte mateix de socialitzar, o això que tant desagrada a Rajoy que un grup de persones s'organitzin per manifestar un desacord, sinó a l'obsessió d'alguns càrrecs del món laboral per promoure reunions a tothora per decidir coses que molt probablement tindria més sentit tractar en breus converses matinals o aprofitant els capricis de l'atzar. Aquestes reunions, que acostumen a ser maratonianes i a respondre als deliris jeràrquics d'un dels seus convocants, tenen una sèrie de contraindicacions. La primera i més lògica és la mala gestió del temps: no té massa sentit dedicar tants minuts i fins i tot hores a ponències de caràcter professional que no fan altra cosa que alentir la productivitat efectiva i, sobretot, a allargassar les jornades fins a l'extrem de desnaturalitzar el ritme de la pròpia activitat mental. Un altre inconvenient és aquesta estranya mania a emfatitzar aquestes trobades en la seva convocatòria i, al mateix temps, la preocupant insistència a acabar-les convertint en una tertúlia de barra que poc o res té a veure amb la seva motivació inicial. I finalment les reunions, més que aportar respostes funcionals, l'únic que aconsegueixen és perfeccionar la nostra capacitat per desconnectar de la realitat i pensar en milions d'altres coses mentre vas fent gestos d'aprovació amb el cap. Fixeu-vos en mi, per exemple: ara mateix soc en una reunió molt matinera per decidir no-sé-què i he tingut temps d'escriure aquesta columna mentre simulo un interès superlatiu en el que s'està dient. Però vaja, com gairebé tot en aquesta vida, també hi ha una part bona. En el fons, per més grans que ens fem, per més que associem la maduresa a una major concentració quotidiana, continuem essent aquells nens que a l'escola, davant les totxanes oratòries d'alguns professors, ens servíem de qualsevol element escènic per viatjar a galàxies molt, molt llunyanes.
