Metge de poble

22.06.2016 | 09:50

El darrer èxit del cinema francès és Un doctor en la campiña, ara en els nostres cinemes, dirigit per Thomas Lilti, i interpretat pel competent i contingut François Cluzet (conegut mundialment per la comèdia d'autoajuda Intocable) i Marianne Denicourt, a on trobem la vida d'un doctor rural, trasbalsada per una notícia que l'obliga a replantejar-se les coses.

El metge de poble o doctor rural, finançat per les iguales, ens duu a l'època en què aquesta figura tapava els forats d'una sanitat pública que a pagès i en els espais poc poblats, tenia o té, una presència inconsistent. Zones de l'interior gironí han sigut un escenari similar del que vèiem retratat amb una mirada gens ensucrada. Cluzet és un metge vocacional, que viu les 24 hores del dia per a la feina i a qui li diagnostiquen un càncer, del qual té un 50% de possibilitats de sobreviure amb el tractament corresponent. Per tirar endavant, o per continuar la seva tasca si no se'n sortís, arriba Marianne, una metgessa que ha sigut infermera durant 10 anys, que fuig de la medicina de gran hospital, i que mantindrà amb ell una relació que a la societat actual gairebé s'ha perdut, la de l'aprenent i el treballador d'un ofici que va més enllà de la formació i del contracte de rigor.

Veiem retratada una feina que té molt de psicològic, de confessionari de les grandeses i misèries humanes. Cluzet li explica a la seva ajudant que escoltant als malalts, a vegades, ells mateixos et donen el diagnòstic, si saps escoltar bé allò que et diuen. La malaltia entesa com un retrat de la vellesa, de les xacres que tots duem al damunt: de la sort o la mala sort. La convivència amb els problemes i el retrat d'un personatge que lluita, com diu ell mateix, contra la barbàrie, entesa com tot allò de dolent que patim. A vegades ens preguntem si la malaltia no serà un càstig diví, una mena de terrible expiació. Cluzet combat les decisions del totpoderós, existeixi o no, des de l'humanisme d'algú que creu en el llegat d'Hipòcrates. La lluita perquè un senyor de 92 anys passi el seu darrer temps a casa seva, tractat i cuidat, lluny de l'hospital de ciutat que el metge veu com l'indret a on la persona viu en la solitud i en la fredor d'un número d'habitació, commou. També mostra una Europa solidària, lluny del capitalisme brut que vol fer negoci peti qui peti. Una Europa a on hi ha persones que ajuden als demés, a gent de pagès que segur són tossudament autosuficients, però que saben que la figura del metge per a tothom és necessària per sentir-se segurs. En aquesta època de tantes pors, hi ha individus solidaris, que ofereixen més enllà de coneixements; la seva vida. Un homenatge a la tasca dels metges rurals, que han contribuït a mantenir el camp, i per tant, la nostra societat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema