Carreguen els espanyols amb una injusta fama de ganduls que cap estadística manté. No ho fa, per descomptat, la de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que en el seu últim còmput confirma, un any més, la inesperada laboriositat d'Espanya si se la compara amb la sobrevalorada Alemanya. Ras i curt, els pencaires d'aquest país que va popularitzar la migdiada treballen 320 hores més a l'any que els industriosos teutons.

No és aquesta l'única dada per a la sorpresa que ofereix la comparativa oficial del temps que se li dedica a la feina als països més o menys desenvolupats. El campió mundial, per exemple, és ni més ni menys que Mèxic, nació a la qual se sol representar sota la imatge d'un pagès permanentment estirat al sol sota un ample barret. Malgrat aquest tòpic, tan pertinaç, l'OCDE constata que els paisans del gran Pancho Villa dediquen una mitjana de 2.246 hores anuals a la feina: gairebé el doble que els alemanys i molt més que els danesos o els noruecs. El mateix pot dir-se de Grècia, país intervingut sota l'acusació de gastar molt més del que guanya i pencar molt menys del que hauria de fer-ho, segons el parer dels jerarques de Berlín i altres potències creditores. Si l'estadística no menteix, un grec treballa 2.042 hores a l'any, xifra que excedeix en més de 800 a les d'un alemany i fins i tot a la dels esforçats espanyols (1.691).

Es coneix, en fi, que el treball i la suor ens rendeixen poc als veïns d'aquests països tan laboriosos i alhora tan escassament productius. Encara que també podria ser que, si bé treballem molt, siguem més aviat pocs els que, per desgràcia per a tots, disposem d'aquest tresor que a dia d'avui és una feina. I així no surten els números, és clar.

Potser l'enigma no ho seria tant si valoréssim que el mercat laboral d'Alemanya proporciona ocupació a més de 40 milions de ciutadans, en contrast amb els poc més de 17 milions que gaudeixen -és un dir- del privilegi d'una ocupació a Espanya. Tot i descomptant el molt diferent volum dels seus censos demogràfics, el percentatge de població ocupada no pot comparar-se, ni de lluny. Aquí treballem més hores, però només s'apliquen a la feina quatre de cada deu espanyols.

Probablement passi amb la feina a Espanya el mateix que en altres temps amb la fornicació: que es practicava poc i, a més, estava mal distribuïda. Així ho va constatar fa molts anys el dramaturg Enrique Jardiel Poncela, quan un estranger va tenir la gosadia d'interessar-se pels puritans costums dels espanyols d'aleshores. «Desenganyi's, amic -va dir Jardiel-. No és que a Espanya es faci poc l'amor: el que passa és que ho fem sempre els mateixos». Això del sexe s'ha anat arreglant; però la qüestió de la feina ja resulta de més difícil solució en aquest país anèmic d'indústria que ho fia gairebé tot al turisme i al bon temps. Amb aquest treball temporal, que va i ve al caprici de les estacions, no hi ha manera que la població s'organitzi i faci plans de futur. La conseqüència lògica és que uns pocs treballen molt (fins i tot més que els alemanys), a base d'enllaçar contractes eventuals de temporada. És el que ve a dir l'OCDE amb el seu argot de números.