L'ego és una inflamació patològica del jo. Ho han verbalitzat Joan Carles March, director de l'Escuela Andaluza de Salud Pública i José Luis Bimbela, col·laborador de la mateixa institució, en una conferència titulada Educar amb tota l'ànima, a la UOC. Tots dos, amb una capacitat de comunicació envejable, ens van traslladar algunes idees que, com ens van dir, servien com a «fons d'armari» per a l'educació. Fent paral·lelismes entre el sistema sanitari i l'educatiu, ens deien que el primum non nocere (primer, no fer mal) del jurament hipocràtic hauria de tenir el seu equivalent en educació i que hauria de ser «primer, no dificultar». En educació hauríem de posar-ho fàcil per aprendre. Hauríem de ser uns facilitadors si ens creiem que l'estudiant és al centre de l'aprenentatge. Si ho fem, segur que disminuïm la inflamació del jo.
Seguint amb la comparació, també els professionals de la salut hauríem de ser uns facilitadors si ens creiem de debò que el pacient és al centre del sistema de salut. Tot i que, com diu sorneguerament Joan Carles March, «el pacient és el recurs menys usat del sistema sanitari». Val a dir que ell ha estat el codirector d'una iniciativa molt reeixida: La Escuela de Pacientes, de la Conselleria de Salut d'Andalusia. I és que, com diu un col·lega, els valors humans són allò que finalment determina que un sistema sanitari assoleixi els objectius que una societat desenvolupada espera. Tant els que són mesurables, com ara la mortalitat o la morbiditat, com també aquells que no ho són, com ara l'ètica, la participació activa de tots els actors, la transparència en la presa de decisions i, fins i tot, posar-ho fàcil.
