Era l'esport de recórrer un país que, en principi, era el d'aquí mateix on som; així es definia i s'iniciava l'excursionisme a Catalunya. Pere Quart amb els seus versos retrata l'atractiu del recorregut: «Pau de la muntanya, gaubança del cor. Temperi a muntanya, magnètic esport. Amor de muntanya, febre d'home fort. Gaudir la muntanya, sobrirà conhort. Vèncer la muntanya, quina bella sort». Al repertori hi figura molt bé el temperi, que pot recordar aquell temporal, borrasca o tamborinada, de diverses intensitats, que tot excursionista haurà viscut, bé, o patit, malament, segons com li hagi anat la fira, aquell dia memorable. I amb molt d'honor, ara, amb la distància, que els episodis configuren les històries.

Arriba que l'excursionista s'identifica amb els escenaris que visita o conquereix; ho diu Narcís Comadira: «Vas amunt. Potser camines d'esma. No, no t'aturaràs. Aspre com ets, tot tu et vas fent muntanya».

Fets d'aquesta pasta ben treballada, i amb el temps, el magnetisme que genera la muntanya ha fet descobrir noves possibilitats de pràctica esportiva, de diversa nomenclatura i ha incorporat nous contingents d'adeptes. Conservem l'expressió de «pràctica esportiva», tot i que en algun sector social i esportiu es preferiria separar alguna branca del tronc central dit excursionisme. Hi ha qui diu, amb sentit crític, que ara la muntanya és un parc d'atraccions.

Tot sovint en el marc de les muntanyes del país passen uns tristos esdeveniments com a conseqüència de la pràctica d'allò que s'havia dit esport de recórrer un país. En aquells moments els agents especialistes en salvament i seguretat han de desplegar esforços heroics i equipaments complicats, sovint en llocs difícils, per salvar la vida d'uns practicants de l'excursionisme o d'alguna de les seves dites variants. I quan els mitjans de comunicació engeguen l'altaveu de les males notícies sempre pot sonar el clam d'una reacció visceral que voldria tancar i suspendre l'atractiu de la muntanya. S'imposa parlar-ne i debatre.

El país porta en el pedigrí una estimació profunda envers la muntanya. És evident que la relació inclou una presència del risc, amb tots els seus sinònims: perill, contingència, aventura, escull, dificultat, inseguretat.

Dit això, s'ha de recordar també que el concepte risc és i ha de ser matèria d'educació, aprenentatge, doncs; educar-se és sentir un acompanyament, notar que algú et guia, passar experiències de perdre la por, anar adquirint seguretat. L'escenari de la muntanya és una escola de pràctiques d'aquest aprenentatge. Aquests dies d'estiu hem d'enviar tot el reconeixement i agraïment als milers de monitors, caps, organitzacions, de tot el ventall de la responsabilitat, que treballen, entre molta temàtica, per l'educació dels nois i noies que aprenen a tutejar-se amb les dificultats, a l'escola de les nostres muntanyes.

És un pensament de Folch i Camarasa, psiquiatre i educador: «L'obertura al món no es pot fer sense un sentiment de seguretat, de domini del risc; altrament, la percepció del món es faria a través de la por, com una sensació de perill continu».

Aquell magnetisme que desprèn la muntanya amb la seva espectacularitat ha d'ajudar a adquirir seguretats. Aquí, pot semblar que tot és possible. I no val a deixar-se enlluernar per tanta magnitud, cal tocar de peus a terra, amb una bona educació del risc.