· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

08.08.2016 | 08:41

Un estiu calent
Lluís Torner i Callicó. girona.
Acabem de passar un juliol, especialment la segona quinzena, amb dies de molta calor, i l´agost també ha començat amb força, tot i que sol ser un mes un xic inestable, ja que sovint alterna dies molt assolellats i calorosos, amb altres de temperatures un xic més agradables, i amb el cel ennuvolat. Però aquest estiu, a més de la calor dels termòmetres, n´estem patint una altra, la política; amb la diferència que, si aquella molesta físicament, per la suor corporal que ocasiona, l´altra preocupa, i també fa suar, però en aquest cas d´esperit.
En àmbit estatal, s´han fet les segones eleccions, i en continuar les discrepàncies entre els diferents partits, ja hi ha veus que presagien la possibilitat d´unes terceres eleccions; la qual cosa seria d´una considerable gravetat. Esperem i desitgem que s´equivoquin i es trobi una solució.
Però pel que fa a casa nostra, no podem pas dir que la cosa es vegi millor, les darreres picabaralles al Parlament, l´amenaça del Constitucional, les dures crítiques dels partits de l´oposició, i només falten algunes veus que s´entesten a parlar de risc social i de revolució. A aquells que ja som grans, ens vénen records d´uns temps que ja teníem un xic oblidats, i tot i que avui l´entorn en el qual estem immer­sos no ho admetria, no ens dó­na massa motiu d´alegries.
Malgrat tot, no perdem l´esperança, diuen que al setembre veurem solucions, esperem-ho. Però això ens trasllada al nostre temps d´estudiants, si al juny havíem suspès alguna assignatura, ens quedava el setembre per aprovar-la, però, és clar! a l´estiu tocava posar-hi el coll. Ho fan així els nostres polítics, o tot i que hi tenen dret fan vacances.

Atacs i amenaces arreu del món
Núria Ros Graboleda. banyoles.
A causa dels freqüents i dolorosos atacs i amenaces gihadistes en la nostra societat, a hores d´ara, la nostra vida està totalment lligada a la por i al temor que passi alguna cosa. Una societat tan avançada i innovada científicament, tecnològicament i econòmicament com la nostra ha quedat totalment desmoralitzada, decebuda i sense força per continuar lluitant.
El món en el qual vivim, el qual té com a prioritat vetllar per la pau, s´està convertint en un verdader infern, tacat de sang, sofriment i plors per la pèrdua de tants i tants familiars, amics, que, a causa d´aquests atacs, han perdut la vida. I sí, és dolorós però cert, al segle XXI encara vivim envoltats d´aquests desastres, encara vivim en un continu cercle d´organitzacions terroristes que, mitjançant la violència i la difusió del terror, sembren la por en els nostres dies, en la nostra rutina, en la nostra vida i, resignats i desesperats, continuem lluitant per combatre´ls, per acabar amb tot això, per intentar aconseguir la pau en tot el món i que d´una vegada per totes, ni la religió, ni la raça ni la ideologia ens enfronti.

Els tribunals espanyols, polititzats
lluís vinuesa serrate. terrassa.
Ara més que mai hem d´estar ben segurs que sortir d´Espanya és la prioritat principal que hem de tenir els catalans, perquè la nostra naturalesa ens demana que ja n´hi ha prou, d´aquests dominis de Castella, perquè treballem, callem i paguem el que ells volen, mentre d´altres puguin viure sense gaire esforç.
Allò d´ésser solidaris amb la resta d´Espanya no ens treu d´opinar sobre la riquesa que des de Moncloa no es canalitza adequadament en inversions per industrialitzar aquells que no ho estan, perquè tothom sap que no hi ha excusa que tots els espanyols hem d´anar a una en el treball i si no és així, com a hores d´ara està succeint, les peonadas i subvencions provinents d´on ja sabem es tornen cròniques fent molt injustos els esforços de solidaritat, perquè no tenen cap correspondència ni reconeixement per part de qui els reben, ans al contrari, ens els ­exigeixen com a drets adquirits i «mutis a la gàbia», i això de demanar la independència, ni parlar-ne si ells no volen, i de ser-ho, hauríem de decidir-ho amb tots els espanyols, i així quedaria tot arreglat?
Només cal veure què succeeix al Congrés, perquè sempre guanyen ells perquè són majoria, i llavors què hem de fer? Doncs el que estem fent: Anar-nos-en de la millor manera possible, i si no ens deixen... marxar tant sí com no, malgrat els pals a les rodes que ja ens posen per costum, però al cap i a la fi, crec que ens en sortirem, encara que a Brussel·les facin veure que no se n´assabenten.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema