Formo part d'aquell petit percentatge de la població mundial -i reconec que també estrany- a qui els pallassos de tota la vida, els que van pintats i parlen amb onomatopeies, no ens fan gaire gràcia, i encara menys por. De fet, a mi personalment em fan molta ràbia, fins i tot més que els gnoms de jardí o els trekkies. Amb el temps i unes quantes sessions amb un amic psicòleg he pogut obviar l'origen d'aquests instints psicòtics, però això no impedeix que l'engany d'autocontrol mental que tinc instaurat al cap des de fa anys peti un dia i em doni per rebentar-li el cap al primer succedani de Charlie Rivel que se'm posi pel davant. L'últim brot me'l va provocar un tal Pastelito al Festival del Circ de Figueres fa un parell d'anys, un pallasso que segur que és molt bona persona i que fa una tasca encomiable, però que a mi se'm va fer insofrible. Encara avui, de tant en tant, em desperta rient histriònicament als peus del meu llit; llavors jo m'aixeco amb un moviment elèctric i imprevisible, tot i que en càmera lenta, com si emergís èpicament del fons d'un riu vietnamita qualsevol, per volatilitzar-li el cap amb les dues uzi que sempre tinc sota el coixí. Sí, ho sé, però el somni és meu i me'l follo com em dóna la gana. Tot això ho dic a raó de l'epidèmia de "pallassos assassins", per anomenar-los d'alguna manera, que darrerament s'ha estès pel Canadà, Estats Units i Anglaterra.

Fins i tot sembla que ja s'ha produït algun cas a la ciutat comtal. I quin és el leitmotiv d'aquesta moda de tarats amb les cares pintades? Espantar la gent.

Amb tot aquest esperpent de rerefons, més proper al del film de culte Killer Klowns from outer space que a cap altra cosa, és lògic que s'hagi generat certa histèria col·lectiva entre la població, i no només ho dic en relació amb les víctimes propiciatòries sinó sobretot perquè la proliferació de sonats sol desembocar en un inevitable efecte crida de conseqüències col·laterals; en algunes localitats ja s'han format patrulles de veïns per anar a caçar pallassos; a Utah, fins i tot, la policia s'ha vist obligada a emetre un comunicat recordant als ciu?tadans que està totalment prohi?bit matar pallassos, tot i que sem?bla que tenen dubtes sobre si estaria permès o no disparar-los (¿¿??); a Anglaterra, una empresa d'animació infantil ha posat en circulació un paio vestit de Batman per enxampar a aquests suposats deixebles del Joker. Per si les mosques, l'escriptor Stephen King, ex?pert en la matèria d'ençà de la no?vel·la It, ha sortit a defensar-los admetent que la majoria són bons. El fenomen ha coincidit en plena campanya a la presidència dels Estats Units, on el pallasso Donald Trump esgota les seves opcions com a candidat. El pallasso és la cari?catura de l'estupidesa humana, sigui projectada amb digníssima consciència professional o des de l'encefalograma pla. Per desgràcia, ca?da vegada n'hi ha més d'aquest segon tipus. Sigui com sigui, riure per no plorar.