Renovar-se o morir. És llei de vida. La indústria del porno no està exempta d'aquesta proclama existencialista, i des de fa uns mesos sembla que ha decidit sortir al carrer per aplicar-s'ho. A finals de l'octubre passat, una productora del sector va gravar algunes escenes sadomasoquistes a Gran Vía i a Callao, dos punts emblemàtics del centre de Madrid, davant la incredulitat o el malestar dels vianants. El passat mes d'abril, les mateixes escenes es reproduïen en alguns carrers de la Ciutat Comtal. La reacció dels dos consistoris ha estat força laxa; a Barcelona han anunciat que revisaran els protocols existents per evitar aquest tipus de rodatges en espais transitats, i protegir millor les persones, especialment, els menors d'edat. A la capital de l'Estat, en canvi, l'Ajuntament ha exposat que si bé la productora els hauria d'haver comunicat el rodatge, tampoc ha infringit cap ordenança municipal, ja que tothom és lliure de gravar al carrer si ho fa càmera en mà. El problema de fons rau quan algú planta el trípode. Però quin trípode? Sí, ho admeto, un dels principals motius de la columna d'aquesta setmana era fer l'acudit.

Parlant més seriosament, les escenes de la discòrdia fan una mica de riure. Semblen més aviat una performance provocativa del dia de l'orgull gai o succedanis que pornografia pròpiament dita. Per a un servidor com jo, que té entre els seus grans referents adolescents Traci Lords i Peter North, àlies Mr. Milk, dos tòtems del fervor sexual dels vuitanta, la suposada filmació em sembla ridícula. Potser és perquè el sadomasoquisme mai m'ha acabat de dir gaire res; intueixo que el fet que oblidés la paraula de seguretat l'única vegada que em vaig decidir a provar-lo, deu tenir alguna cosa a veure. La història de la meva vida...

Però entenc, i fins i tot comparteixo, molts dels arguments que s'oposen a la lliure gravació al carrer d'aquest tipus de films, o directament a l'acte impúdic de copular, ara bé, el que no acabo d'entendre és que els socialistes madrilenys reclamin contundència per regular unes pràctiques que atempten «contra la dignitat de la dona». Com? El porno ha omplert durant anys un buit enorme en el terreny de l'educació i de l'alliberament sexual del qual hem après diverses generacions d'homes i dones. Negar-ho és faltar a la veritat o continuar fent-ho amb els llums apagats. És com si algú censurés els cartells d'un espectacle artístic familiar adduint que els models suggereixen un alt contingut eròtic. Fa quaranta anys era vergonyós fer-se petons al carrer i ara discutim sobre la filmació de pornografia; en alguna cosa hem avançat, per sort. El secret està a deixar-se anar, follar més i millor, en privat o no tant, amb trípode o sense, perquè està comprovat que com més reprimits, més males decisions prenem. Això explicaria el resultat de moltes eleccions recents. I és que ja ho deia el poeta: «És quan follo que hi veig clar».