A la primera formidable pel·lícula del cinema americà, rodada per Griffith l'any 1915, El naixement d'una nació, no hi apareixen negres perquè es negaren a participar en un projecte esbiaixat i racista sobre els orígens dels Estats Units. El director va emmascarar les cares i les mans dels actors blancs. Una dels millors cineastes de la història és una directora alemanya, Leni Riefenstahl, que va ser una de les amigues de Hitler i una de les propagandistes dels règim nazi. La seva militància política no treu valor a la seva obra fílmica.

Que quedi dit ja que Clint Eastwood, a qui he elogiat sempre per la forma austera de narrar els films, la bellesa i gràcia com a dialogista i expert guionista, la seva tècnica acurada a l'hora de dirigir, és per a mi un clàssic respectable que s'ha guanyat un lloc d'honor en la història de la cinematografia. El meu desacord és de tipus ideològic, no estètic. Així com admiro molts escriptors per la seva literatura, malgrat discrepar del seu pensament, igual em passa amb els artistes.

En la pel·lícula de Clint Eastwood Sully no hi ha cap actor negre. La pel·lícula recrea amb gran mestria i efectes visuals admirables el vol d'un avió avariat que per salvar la tripulació el 15 de gener del 2009 amarà sobre el riu Hudson, prop del carrer 48 de Nova York. Aquest succés es convertí en la gran notícia i tota la premsa encomià la perícia i impertorbabilitat del brillant comandant de nom Sully.

Quan es designa un tribunal per inspeccionar les causes de l'accident, un membre del jurat és negre, però no intervé mai i en C. Eastwood només una vegada l'ensenya de lluny sortint de la sala. Entre els passatgers de l'avió hi havia negres i inexplicablement no els enfoca, com si no hi fossin. En el moment final que els inspectors informen la premsa hi ha una munió de periodistes, només dos o tres són negres.

El director aconsegueix invisibilitat i emmudir literalment els negres, cap d'ells pronuncia una frase. Presenta a Sully un país tan idíl·lic, tan net, amable i educat que és on tots ens agradaria viure. Tot rutlla com una seda i si es produeix una estranya catàstrofe (en el film el desastre és provocat per un factor natural, uns ocellots encastats en els dos motors de l'avió, no per terroristes) totes les assistències es disparen a l'acte per ajudar-nos. Fins i tot en la cinta hi ha tanta cortesia versallesca que només s'escolta un mot malsonant (es tracta d'un greu sinistre!) pronunciat pel copilot sense voler i en cas d'extrema urgència.

Perquè si repassem la seva filmografia ens adonarem que quan tracta i critica problemes morals, psicològics i socials els remunta sempre al passat, a principis de segle del XX (Mystic River, El intercambio, etc). La més incorrecta Million Dollar Baby, tanmateix és un film del món esquizofrènic de la boxa. Mai en el seu cinema com a director ha manifestat un discurs polític contra la indústria armamentística, el poder financer, l'empresa farmacèutica, contra l'exèrcit, la CIA o l'FBI, contra el nucli dur de l'Estat, o la manipulació i control de la informació, com han fet directors més compromesos com Ford, Coppola, Billy Wilder, etc. No entenc com no s'ha postulat encara per la presidència dels Estats Units com en Reagan o el seu bon amic en Trump.

No ha mostrat l'Amèrica real, quotidiana, del carrer; per a ell, com a director, no hi ha disturbis racials, ni tirotejos a les escoles, ni conflictes de classe social, ni drogues ni prostitució als carrers, ni abusos bancaris ni les defraudacions al fisc; no existeix l'amenaça del terrorisme de matriu islamista o d'origen incert als Estats Units, ni el desassossec econòmic dels països del tercer món, ni la pobresa d'un continent espremut i abandonat com l'Àfrica. Sully va estrenar-se l'11-S com una visió tranquil·litzadora tot presentant uns Estats Units preparats i blindats a nous atemptats: un país pletòric, triomfalista, optimista, autosatisfet. Ara és un fortí inexpugnable i que déu no vulgui que res pertorbi la pau i tranquil·litat dels americans ni de cap altre país.

Clint Eastwood és un patriota exaltat estatunidenc, un republicà conservador que enalteix a la pantalla les qualitats innegables dels americans, la llibertat individual dins d'un ordre, la iniciativa de les persones, el treball en grup perfectament jerarquitzat, l'èpica heroica dels soldats en la segona guerra mundial, la seriositat del govern i la disciplina popular, la desigualtat de classes com un fet natural sense qüestionar la procedència dels diners: si vénen del narcotràfic, de la venda il·legal d'armes, de la prostitució, etc. Si són rics és perquè són llestos i si han delinquit i no els han enxarpat més llestos.

Els de la meva generació hem sentit una verdadera veneració pel cinema. La sala de projecció era l'espai de trobada dels nens i les nenes. De jove la meva afició era tan sincera i intensa pel cinema que em va portar a presentar pel·lícules en sessions de cinema fòrum, no sols a Girona sinó també a moltes altres poblacions de Catalunya.

He escrit sobre Orson Welles, Hitchcock, Fellini, Ingmar Bergman, Kubrick, Rosellini, John Ford, Charles Chaplin, Buñuel, Visconti, Eisenstein, Fritz Lang, King Vidor i Griffith, etc. D'algun d'ells he vist tota la seva obra i encara remiro alguns dels seus films perquè són tan plens, tan carregats d'imatges, que sempre descobreixo aspectes que se m'havien escapat. Aquests noms susdits formen part del meu altar sagrat particular, també en C. Eastwood, un director fidel als grans del cinema americà, especialment a John Ford i John Huston, dos genis del cinema mundial.