Davant la deriva de l'anomenat «problema català» en qualsevol de les seves nomenclatures i eufemismes diversos («procés sobiranista», «procés de desconnexió», etc.), nombroses persones reclamen l'aplicació de l'article 155 de la Constitució com a solució al problema. A títol personal, crec que ja és tard per adoptar qualsevol mesura capaç d'evitar seriosos trastorns i resultats gravíssims. Les iniciatives per tancar un conflicte que es veia venir amb una claredat meridiana s'havien d'haver pres fa ja molts anys, però la ceguesa d'uns, la desraó d'altres, els interessos de tercers i la barreja letal d'ignorància i insensatesa, ens han abocat a aquesta situació dantesca. Fent mà dels gastats símils que s'utilitzen per a aquesta realitat tan indesitjable que ens està tocant viure («xoc de trens», «anar directes al precipici»), la meva impressió és que, fem parada en sec, accelerem al màxim o donem un brusc gir, les conseqüències seran, en tot cas, doloroses.

Davant d'aquest escenari, no són pocs els que presumeixen i defensen l'incompliment de les normes i la desobediència de les resolucions judicials, mentre que també n'hi ha molts que recorren a la tàctica de la passivitat i de mirar a una altra banda, confiant que el mer pas del temps o la intervenció de la divina providència s'encarreguin d'arreglar els contratemps. Els uns i els altres, convenientment acompanyats, victorejats i aplaudits pels seus acòlits, són imprudents i temeraris.

En qualsevol cas, la possibilitat de recórrer a l'article 155 de la nostra Carta Magna hi és. Aquest precepte estableix que «si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actuava de forma que atemptés greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l'aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar aquella al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l'interès general», especificant per això que «per a l'execució de les mesures previstes en l'apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats autònomes».

Sobre aquesta previsió, convé fer alguns aclariments:

Primera: en contra del que es pensa, l'article 155 no implica una «suspensió de l'Autonomia» en el sentit que es perdi la condició de comunitat autònoma sobre el territori afectat per la mesura, o que es dissolguin les seves institucions.

Segona: aquesta previsió no és una singularitat espanyola ni una extravagant ocurrència del nostre sistema constitucional. Molt al contrari, constitueix un mecanisme habitualment establert em els Estats federals. És més, s'inspira clarament en l'article 37 de l'alemanya Llei Fonamental de Bonn.

Tercera: es tracta d'un mecanisme excepcional, no només perquè no s'hagi aplicat mai a casa nostra, sinó perquè hi ha altres vies més ordinàries per ser aplicades abans d'una eina com aquesta, pensada per a casos irreversibles i dramàtics.

Quarta: l'aplicació del 155 no implica el desplegament de l'Exèrcit, una mesura prevista només en la declaració dels Estats Excepcionals, sobretot, l'Estat de Setge.

Cinquena: suposa obrir una via que ofereixi alguna solució, però també planteja innombrables dubtes sobre la seva aplicació, repercussió i conseqüències.

Diria que ja és tard per demanar seny, assossec i serenor als successius líders i càrrecs públics responsables d'aquesta situació, impròpia d'un Estat de Dret seriós i madur. I el fet que la possibilitat d'apagar el foc recaigui en mans dels piròmans tampoc ajuda a ser optimista. Potser l'imperiosament necessari sigui realitzar una crida a tots aquests centenars de milers de persones que, amb els seus crits, aplaudiments i mostres de suport, donen lloc al fet que els encarregats de dirigir els destins de la nostra societat es creguin uns il·luminats salvadors de la pàtria, en inqüestionable possessió de la veritat. Potser, i només potser, si es veiessin sols, sense el suport popular, es paressin com a mínim un minut a pensar.