En marxa

28.04.2017 | 07:44

Amb la sorprenent victòria d´Emmanuel Macron a la primera volta de les presidencials franceses, París aspira a posar en marxa de nou el motor europeu. No deixa de ser una curiosa paradoxa que els Estats Units i el Regne Unit, dues de les nacions amb més pedigrí democràtic, estiguin cedint a les temptacions populistes –les últimes decisions de Theresa May per accelerar el Brexit resulten especialment inquietants–, mentre que l´Europa continental, dessagnada pels totalitarismes durant el segle XX, resisteix millor l´embat dels extrems ideològics. Primer va ser el cas d´Espanya davant Podem; després, el d´Holanda davant l´ascens de Geert Wilders; i diumenge passat, França, que ha aconseguit frenar l´ascens de Le Pen i Mélenchon. El resultat conjunt dels dos suma més d´un 40% dels vots, una xifra sorprenent que ens parla d´un malestar real i profund en el si de la societat francesa i, per extensió, en les nacions de l´anomenat Primer Món. No obstant això, a l´espera del que pugui succeir en la segona volta, queden ja pocs dubtes que el pròxim president de França serà Emmanuel Macron.

La joventut de Macron i el seu perfil centrista permeten albergar algunes esperances sobre el futur i la modernització d´Europa. Els problemes de França són coneguts i no difereixen en excés dels que es viuen a la majoria de països del seu entorn, com és el cas d´Espanya. El sociòleg Christophe Guilluy, en el seu recent llibre Le Crépuscule de la France d´en haut, ha aprofundit sobre algunes d´aquestes qüestions. La creixent bretxa econòmica, cultural i de valors, per exemple, entre els privilegiats que viuen al nucli de les ciutats i les perifèries, els habitants els quals perceben com els seus estàndards de vida van deteriorant dècada rere dècada. Guilluy subratlla que els beneficis de la globalització s´han concentrat en setze ciutats franceses –un procés que s´anomena métropolisation–, mentre es «desertifiquen» la majoria de ciutats centenàries del país, incapaces d´atraure talent, institucions científiques i educatives de pes o de crear les condicions necessàries per impulsar el desenvolupament de la nova economia, més enllà del que pugui aportar el turisme de cap de setmana. I, per descomptat, també dins dels nuclis afavorits per l´impuls de la globalització, els processos de ruptura social no han fet sinó incrementar-se. La paradoxa és que, en el món contemporani, conviuen de forma accelerada dues societats: una extraordinàriament puixant, tot i que minoritària, que cavalca a lloms de les infinites oportunitats que ofereix el comerç global i una altra molt majoritària, incapaç de mantenir el ritme de creixement i que dia a dia veu com el seu horitzó de seguretats i esperances retrocedeix.

Les revolucions de tall industrial i tecnològic –com l´actual– són processos nats de riscos i involucions. I la temptació extremista seria una d´elles. Davant d´aquesta retòrica, el nou centrisme ha d´advocar per una modernització que sàpiga posar al dia l´Estat del Benestar, sigui audaç en les seves propostes i reivindiqui sense por tant el valor de la lliure competència com el necessari paper estabilitzador de l´Estat. No es tracta només de baixar els impostos –o de pujar-los–, sinó d´aconseguir que la societat en el seu conjunt incrementi el seu capital humà i millori la seva eficiència. El model escandinau –obert a la competència, prudent fiscalment i amb una xarxa de protecció social– s´imposa com una alternativa cada vegada més raonable davant les propostes de renacionalització europea. El debat es planteja, per tant, entre més i millor Europa o un retorn a les nacions.
En aquest sentit, Macron –com altres centristes diguem-ne «radicals»– sembla haver entès quin és el quid de la qüestió. França, Espanya, Alemanya ... necessiten accelerar la seva unió, al mateix temps que han de revertir excessos legislatius, reduir la burocràcia innecessària i reforçar la situació dels treballadors i de la classe mitjana-baixa. Més Europa vol dir, en definitiva, ser capaços d´incrementar el nombre d´oportunitats a capes molt més àmplies de la població, sense deixar abandonat a ningú a la seva sort. No és un camí senzill –i requerirà imaginació, sacrificis, valentia i segurament una Europa a dues velocitats–, però no hi ha un altre possible. L´alternativa senzillament no existeix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema