Plantar cara al món

03.05.2017 | 07:00

El sorneguer Ramon Mirabet comentava, en l'actuació de divendres passat al Festival Strenes, com va trepitjar per primera vegada Girona i va tocar davant unes desenes de persones. En un ambient íntim. Ara gairebé omple l'Auditori gironí, per mèrits propis i perquè ha convençut un públic heterogeni que les seves incursions pel blues, rock, jazz i soul ofereixen una veu emotiva i estripada, molt particular en el nostre panorama musical.

Mirabet s'atreveix amb Tom Waits, que és inimitable i potser un sacrilegi, i la seva gosadia deixa tan sorprès, com convençut de la qualitat del cantant. El music arrelat a Sitges, ha tocat al carrer i ha passat per l'Operació Triomf francès, és algú que no s'ha deixat vèncer per un món esquerp o difícil. Que convida al pare al concert, i va i ho diu. Què seria, per exemple d'un Bosé. Supervivent i camaleònic com pocs, rara avis, en el seu últim treball, un unplugged, sense els seus meravellosos arranjadors i músics? Gent que sap reactualitzar temes, i donar-los el toc de modernitat... ai, aquest espatarrant, tendre, Si tu no vuelves.

Els bons cantants, aquells que perduren en el temps, saben que un dels secrets és la comunió amb el públic. No tant la comunicació. Sinó dur la lletra i el so que ha emocionat a molts dels assistents al concert en el seu espai de confort particular, traslladar-lo a un ambient divers, complex. Una cita amb la música que és una cita amb el teu refugi solitari, amb la teva font de pau i energia. Amb algú que, si ens agrada i ens recolza, envelleix amb nosaltres i ens ajuda a viure. A on et refugies de la quotidiana misèria. Segurament la creativitat neix de comprendre que naixem despullats i sols, com diu Machado, i marxem de la mateixa manera: crua i solitària manera. I en l'interval, intentem ser un xic feliços, molt amics dels nostres amics. I sobretot, volem ser compresos i estimats, encara que sigui mínimament, pels nostres propers. A vegades, la realitat de merda, i perdonin; ens venç i ens ofega. Llavors pensem en deixar-ho tot i fugir. Un dels nostres somnis recurrents és volar (vol dir allunyar-se dels problemes). Som en un carreró sense sortida, no tenim esma de res, ens belluguem per inèrcia: com titelles de la monotonia. En aquests moments, l'exemple de gent com Mirabet, i d'aquells que creuen en ells mateixos, és un bon antídot contra la grisor. Respirin profundament, i escoltin la música com la primera vegada. Vostès ho valen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema