El Museu de l´Empordà exposa la tenora de Pep Ventura fins al setembre. La peça, doncs, torna a la seva ciutat per a un període breu.
Quan va morir el compositor, l´instrument va acabar passant a les mans del notari Dalí, que era un fan indiscutible del músic figuerenc. Al cap d´uns anys, però, el notari va optar per donar aquella tenora al Museu de Música de Barcelona.
Anna Maria, la seva fila, evocava la decisió dient: «El pare considerà que l´instrument no podia pertànyer tan sols a una família particular, sinó que havia de ser propietat de tothom i per tothom admirat. Encara recordo el dia que en Folch i Torres i en Borralleres vingueren a cercar-la. La vaig treure del calaix on la guardàvem i la vaig contemplar llargament per darrera vegada. Els la vaig donar amb pena, encara que comprenia que el pare es fes un deure de lliurar-la als responsables del Museu».
L´admiració paterna per les sardanes de Pep Ventura, sens dubte, va afavorir que el jove Salvador Dalí dibuixés algun retrat del músic. O que el 1935, quan ja era un enfant terrible, se´l tornés a treure de la butxaca mentre blasmava: «Tomàs Garcés, Salvador Perarnau i Sebastià Gasch no són surrealistes en res... Pep Ventura fou surrealista quan tocava la tenora». Però més que surreal, en Ventura va ser un gran renovador.
Si pengeu una foto de la tenora a Instagram, no rebrà ni una mil·lèsima part dels m´agrada que podrien obtenir la Fender de Stevie Ray Vaughan o el baix de Paul McCartney. És igual: el seu so va ser decisiu a l´hora de configurar la cultura popular i la identitat artística del nostre territori. I si l´Spotify hagués existit el 1904, segur que ho hauria consignat així.
