Sexagenaris al poder

26.05.2017 | 09:57

Ana Obregón acaba de ser portada del Playboy als 62 anys: la mateixa edat que el president del Govern, Mariano Rajoy. Pot semblar una simple casualitat, però de cap manera ho és. Els sexagenaris abunden en el cens de població i, per tant, resulta d´allò més natural que tendeixin a elegir els seus contemporanis com a referent. Ja sigui en el govern, ja en el que toca al patró estètic de les revistes. És cert que aquesta tendència no només es produeix a Espanya. Donald Trump, per exemple, ha arribat a la presidència del món després de complir els setanta; però és que els americans ens porten avantatge en tot. Incloent-hi aquests anecdòtics assumptes generacionals.

La gent d´edat són una mina. Tenen plata als cabells, or a les dents, pedres als ronyons, plom als peus i gas a l´estómac, segons un famós inventari que va fer en el seu dia Barbara Johnson. Davant d´aquesta reserva de minerals, els joves estan en desavantatge, per moltes hormones que hi posin a l´assumpte per compensar. Així s´explica que els candidats menys anyencs no gaudeixin d´oportunitats en les nacions de l´Occident on la gent gran és àmplia majoria. A Espanya, sense anar més lluny, dos polítics mossos com Pablo Iglesias i Pedro Sánchez van estar a punt d´assaltar el govern fa cosa d´un any, però no va poder ser. Al final els va superar la por de ficar-se en el terreny dels ancians de la tribu, que segueix governada pel flegmàtic Rajoy. Sabedor que la veterania és un grau, el president es va limitar a esperar que la direcció del Consell de Ministres caigués de nou a les seves mans per simple aplicació de la llei de gravetat generacional.

El món desenvolupat s´ha fet gran. Només França, fidel a la seva tradició revolucionària, ha telegit un candidat com Emmanuel Macron, que encara no ha arribat als quaranta. En els altres països, l´habitual és que el poble triï gent de certa edat per conduir els seus negocis públics. El club dels sexagenaris inclou els principals dirigents del món. El xinès Xi Jinping, amb 63; Vladímir Putin, amb 64, la nostra estricta governanta Angela Merkel amb 62; el japonès Shinzo Abe, amb 61, i la britànica Theresa May, que volta els seixanta. Tot un senat que es correspon, lògicament, amb l´elevada edat mitjana de la població en els països que tallen el bacallà mundial.

És cert que ja no es porten els governants de geriàtric com l´alemany Konrad Adenauer, que va emprendre la seva carrera complerts els seixanta i la va perllongar fins gairebé arribar a la feliç condició de nonagenari. O com el president Joaquín Balaguer, que ja cec i als noranta seguia exercint el poder a la República Dominicana. De Balaguer es diu que una vegada va rebutjar l´obsequi d´una d´aquestes tortugues del tròpic que superen fàcilment els cent anys de vida. «És que a aquests animalets se´ls agafa molt afecte», explicava, «i, és clar, quan es moren, t´endús un gran disgust».

Amb l´excepció a l´alça de Trump, que ja passa dels setanta encara que de vegades sembli tenir-ne quinze, la governació del planeta és en mans de sexagenaris en vigílies de l´edat de jubilació. Es coneix que ens estem fent grans, com els Stones. Que encara, als setanta i tants, salten a l´escenari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema