Amb la inauguració de la temporada estival, s´estén la convicció que un Pedro Sánchez no fa estiu. No obstant això, el secretari general del PSOE insisteix a transformar la marginalitat en excepcionalitat. Acaba de triomfar davant de l´estrèpit en contra seva, i pretén arrodonir la mateixa pirueta en el termini més curt possible. Ferraz va ser la primera destinació de la seva humil caravana, que ara enfila la ruta cap a La Moncloa.
En la setmana posterior al Congrés del PSOE, el ritual democràtic obligatori de la lectura de la premsa obliga a verificar la data de publicació dels abundants articles contra Pedro Sánchez. La majoria semblaven escrits durant les primàries socialistes, per la reincidència en l´escarni. Només una investigació en profunditat permetrà comprovar si els columnistes enfeinats han hagut de descongelar textos que ja van emprar l´estiu passat, per urgir a la demolició del llavors candidat. S´ha adoptat únicament la precaució d´extirpar piadosament dels saberuts comentaris la figura de Susana Díaz, que en aquells dies era la líder que els socialistes havien d´empassar-se per imperatiu legal, i que avui no és gairebé ningú.
S´atia Sánchez amb tanta ferotgia com si governés, quan ni tan sols és diputat segons s´encarrega de retreure-li el gelós Albert Rivera. De fet, l´escarni del líder votat pels socialistes és tan intens que al columnisme sanament hipercrític amb prou feines li queda espai per explicar alguna cosa dolenta de Rajoy, sense que amb això es vulgui prejutjar que hi hagi un sol aspecte negatiu en la governació impecable del PP.
Per desgràcia, la liquidació per enderroc de Sánchez es ve intensificant des de fa un any, amb paupèrrims resultats. Convindria canviar de tàctica, si no directament d´artillers. Vista la insistència, els canoners creuen que no es van equivocar en disparar, sinó que només van errar el tir. Vistos els resultats d´anteriors bombardejos, costa distingir si s´efectuen trets o disbarats.
Es pot aconseguir el suport de la majoria en solitari? Al davant del gran grup que fa un any que afusella, Sánchez aprofundeix en el mètode que li va tornar la secretaria general, mentre els seus enemics colpegen tossuts amb les crítiques que no van aconseguir evitar-ho. Einstein sostenia que la bogeria consistia a fer la mateixa cosa una i altra vegada, confiant a obtenir resultats diferents.
És a dir, Sánchez creu que repetir el comportament el conduirà a una segona meta. Ningú pot garantir aquest desenllaç, donades les condicions inicials canviants de tot experiment polític. La c0herencia no garanteix l´encert, el triomf requereix un grau de flexibilitat. En canvi, l´equip d´aniquilació diposita la seva esperança a accentuar els greuges. El secretari general del PSOE és un líder limitat, però la quasi unanimitat en contra desperta un embrió de simpatia, desterrada la viabilitat de l´admiració.
Fins ara, la campanya contra Sánchez es desenvolupava des de la convicció més aviat impostada que l´hostilitat era compartida per una majoria dels votants d´esquerra. No obstant això, i donada la proximitat de les primàries que van sorprendre el món, la desqualificació global del pla que va portar a Sánchez al triomf a les seves files també desautoritza el conjunt de l´electorat socialista, per minvat que sigui.
Sánchez no es va redimir esgrimint complicades equacions que no sabria desxifrar. Va esbossar un pla molt senzill, consistent en el fet que el PSOE no pot donar suport sota cap concepte a Rajoy, per la qual cosa cal desfer al més aviat possible el lliurament del govern al PP a canvi de res. Els amos de la formació socialista van aplaudir aquest plantejament per majoria absoluta de la junta general d´accionistes, manifestada a les urnes. No obstant això, els defensors a peu de la lletra del dret de propietat els neguen la legitimitat, en aplicació de criteris perillosament emocionals.
Ni tan sols pot discutir-se ja si les propostes de Sánchez són tan irracionals com pretén Otelo Rivera o un Rajoy que despatxa una sentència del Tribunal Constitucional com un «judici de valor», denominació que en llavis de Puigdemont hauria ocasionat un clam dels constitucionalistes. Els polítics més perillosos són aquells que, en la majoria d´ocasions per desesperació, estan disposats a complir el que van prometre. Sánchez va ser banalitzat per inconseqüent, i ara es pretén satanitzar-lo per creient. L´escarnit dobla l´aposta, amb només els votants a favor seu.
