El Govern autonòmic de Catalunya ha presentat en un teatre l'esborrany de la llei que regularà el referèndum per a la independència convocat per al proper 1 d'octubre. Aparentment, és una llei perfecta perquè resol amb sorprenent facilitat totes les objeccions jurídiques que poguessin oposar-se-li des de l'Estat espanyol i des d'alguna altra instància. En primer lloc perquè se situa jeràrquicament per sobre de la Constitució Espanyola, del mateix Estatut de Catalunya i fins i tot de qualsevol altra normativa europea o internacional que pugui ser aplicable a aquest cas. En segon lloc perquè dona garanties d'impunitat a totes les autoritats, persones o empreses que participin en la preparació i celebració de la consulta sabent que contravenen la legalitat vigent. I en tercer lloc perquè estableix com a just títol per aconseguir la independència de Catalunya un mínim resultat favorable al marge de quin sigui el nivell de participació ciutadana en la consulta. Després, transcorregudes 48 hores del feliç succés, es proclamaria la República Catalana al Parlament i aquí pau i després glòria. L'esdeveniment tindria repercussió internacional (ja ho va dir Puigdemont: «Donarem un exemple al món») i reeditarem aquells elogis a la forma com la democràcia espanyola postfranquista va afrontar l'anomenada qüestió catalana. El 1977, Adolfo Suárez va tenir l'atreviment de portar de França l'últim president de la Generalitat a l'exili, el molt honorable Josep Tarradellas, restaurant en cert sentit la legalitat republicana, i ara molts anys després, el 2017, haurem arribat a la fi la independència sense disparar ni un tret.
Enrere queden, com un record ominós, la guerra de Successió, la setmana tràgica de Barcelona, el pistolerisme de diferent signe, les lluites socials, la revolució d'octubre de 1934, la Guerra Civil i la repressió franquista. I tot això, gràcies a l'habilitat d'uns polítics audaços i la finor intel·lectual d'uns jurisconsults que amb només paper i llapis han sabut trobar la manera de sortir indemnes d'aquest laberint. Per això mateix, enmig d'aquest idíl·lic paisatge, no s'entén la reacció de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ni de la ministra de Defensa i secretària general del PP, Dolores de Cospedal. La primera presumint d'aturar el procés secessionista en només 24 hores amb un altre recurs davant del Tribunal Constitucional, i la segona ni més ni menys que amb una invocació a l'Exèrcit i al paper que li reserva la Constitució a l'hora de defensar la sobirania i independència d'Espanya i la seva integritat territorial. I Rajoy? Doncs Rajoy (que podria passar a la història com el primer president del Govern de l'«Espanya escapçada») va a la seva i a esperar a la porta de La Moncloa que vagin passant els cadàvers dels seus molts enemics, a mesura que s'acosta el moment de les grans (i potser també irreparables) decisions; és a dir, quan toqui mullar-se. Com acaba de passar amb el conseller de la Generalitat Jordi Baiget, cessat fulminantment per haver expressat en públic la seva por a la reacció de l'Estat en el moment que s'intenti realitzar el promès referèndum. Baiget va ser molt expressiu en al·ludir als riscos sobre el seu patrimoni.
