Que som animals, no hi ha cap dubte. El món científic ho té clar quan afirma: No venim dels simis. Som simis. Igualment quan diu que el procés d'hominització és clos, no així el procés d'humanització, que resta obert fins l'infinit.
Cada dia ens arriben notícies sobre la irracionalitat humana però quan vius la mala notícia en espais i en gent que els sents pròxims, la incòmoda i salvatge mala notícia esdevé en tragèdia que impulsa una eclosió barrejada de sentiments humans que van des de l'odi, l'horror, la por, la venjança, fins la tendresa, la compassió, l'amor, la solidaritat i tants d'altres oposats entre si.
La tragèdia representada, especialment pels grecs, procurava en el públic una catarsi. Una reflexió personal que conduís l'espectador a una conversió dels sentiments i les creences que actuen negativament sobre el procés d'humanització per altres que l'accelerin positivament.
Catarsi que m'ha induït a unes reflexions que em permeto d'oferir a l'amable lector.
Què ens fa humans i diferents a les altres espècies? En senyalaria com a tres principals: el llenguatge, la capacitat de diversificar-nos i la capacitat d'autorealitzar-nos. Quan aprofundim en aquestes diferències i les promocionem en bé de la convivència pacífica, ens allunyem dels altres animals i ens fem més humans.
Parlar i configurar paraules és el distintiu emblemàtic de l'esser humà. «Si no saps gramàtica, seràs com un mico», em deien a l'escola. «...Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota meravella espiritual de la Naturalesa...», ens diu Joan Maragall a L'elogi de la Paraula. Amb la paraula consolem i expressem tendresa, però també mentim i ofenem. La paraula ens pot fer més humans o infrahumans. Tenim dues orelles i una boca perquè hem d'escoltar el doble del que parlem. Dues paraules han definit la tragèdia viscuda. Odi i amor. Si ens atenem a la tribu d'aquestes dues paraules trobem que l'odi expressat salvatgement pels criminals és sinònim d'animadversió, antipatia, despit, enemistat. Qui no ha permès la niuada de semblants pensaments que embruten el cor de sentiments negatius, sempre tòxics per una convivència humanament digne?
En relació a la paraula, una bona consigna fora conversar i dialogar permanentment amb la gent del nostre entorn, siguin ètnica i culturalment pròxims o forans. La capacitat de diversificar-nos també ens diferencia. A la natura una mateixa espècie animal sempre ocupa el mateix hàbitat i adopta semblants tipus de comportament. En canvi els humans podem viure igual de bé al gel del Pol Nord que al desert del Sàhara. Som capaços d'inventar-nos i construir estructures socials que varien totalment d'una població a una altra. L'espècie humana s'ha diversificat en milers d'ètnies diferents, segueix unes normes que ja no estan determinades per la biologia, com les dels animals, sinó que són apreses. Al meu entendre, aquesta capacitat de diversificació configura una riquesa cultural que humanitza, però també és un escull per a la convivència que ens pot conduir a l'enfrontament.
Xavier Domènech, d'opinió original i encertada, sempre docent, en una de les seves recents columnes del Diari de Girona, titulada «Humans, infrahumans», reflectia el conflicte permanent de convivència humana que comporta el fet de la diversitat. Descrivia conflictes permanents entre diferents ètnies i cultures (fidels i heretges, jueus i palestins, armenis i kurds, sunnites i xiïtes, etc.). La pregunta clau és: Podem superar les diferències i conviure en pau? Les indagacions científiques esmentades per Jordi Pigem en el seu llibre Intel·ligència Vital diuen que la veritable naturalesa de l'ésser humà és molt més cooperativa i altruista que competitiva: Som Homo reciprocans molt més que Homo economicus.
La petita i gran història de la humanitat ens mostra que tenim capacitat de superar «egos» personals i col·lectius, per generar sinergies vers un nou horitzó. Aquest és el camí d'una convivència en pau, sempre fonamentada en la veritat, no manipulada per la «postveritat», una veritat que precisa del respecte i el reconeixement de l'altre, de la llibertat que no limita creixements, ni autodeterminacions, de la justícia en totes les seves branques i sobretot de la solidaritat.
De fet existeixen models de resolució de conflictes que defugen la confrontació binària, basada en el paradigma «jo guanyo, tu perds» o «jo perdo, tu perds», pròpia dels acords per consens que evolucionen vers la cerca de sinergies que derivin en el «jo guanyo, tu guanyes». L'alternativa de cerca de sinergies que comporta un veritable progrés humà precisa de quatre passos: 1) preguntar si ambdues parts estan disposades a cercar sinergies; 2) definir els criteris d'èxit; 3) crear alternatives factibles; 4) assolir l'alternativa beneficiosa i respectuosa per les dues parts. Jordi Pigem també ens explica en el seu llibre citat que coneixem el terme «aurtorealització», fer-se plenament humà, gràcies al psicòleg humanista Abraham Maslow, creador de la cèlebre escala de necessitats humanes (supervivència, seguretat, afiliació, reconeixement i autorealització). En aquest mateix sentit i coneixements, Erich Fromm veu el propòsit de la vida en el fet de «néixer plenament»; això implica desenvolupar la pròpia consciencia, la pròpia raó, la pròpia capacitat d'estimar, fins al punt que hom transcendeix la pròpia situació egocèntrica i assoleix una nova harmonia, una nova unitat amb el món.
En resum, per ser plenament humans i diferenciar-nos de la resta d'animals, ens cal potenciar al màxim possible: el viure (aliments, vestit, llar, sanitat i seguretat dignes), el coneixement (educació i formació), l'estimar (la família, la comunitat, la feina i les causes justes), i deixar un llegat, o sigui deixar petjada quan deixem la vida terrenal.
Sabem que hi ha estructures socials, polítiques i econòmiques que limiten la capacitat humana de viure d'acord amb la seva dignitat, però també sabem que com humans tenim capacitat d'indignar-nos, de denunciar-ho i de lluitar pacífica i democràticament contra les estructures deshumanitzadores. Si ho fem així, no només serem plenament humans, sinó que ajudarem eficaçment al procés d'humanització, sempre viu i mai clos.
