Definitivament el futbol s´ha tornat boig i en la seva bogeria deixa al descobert les patologies socials de la modernitat. El futbol, ??aquest estiu, ha entrat en fase delirant, amb moments d´aguda crisi durant l´anomenat tancament del mercat. En tot just un parell de dies les competicions d´Anglaterra, Itàlia, Espanya i França han mogut més de 3.000 milions d´euros, i encara sort que, per diverses raons, les lligues de països rics com Alemanya, Holanda i Bèlgica, o d´altres més modestes com les de Portugal, Rússia, Grècia o Turquia, per citar les de més rang europeu, es mouen en xifres econòmiques modestes.

La tempesta del negoci futbolístic l´han agitat els petrodòlars dels xeics i els rubles dels magnats russos, i junts han navegat aquest estiu amb els seus iots per aigües eivissenques vigilant de prop als joves futbolistes, cada dia més rics, cada dia més assetjats per la seva troupe d´aduladors i xicotes curvilínies. Els nous milionaris xinesos, en canvi, s´han quedat a mig camí.

Parlant de diners, el futbol sempre ha estat cridaner, extraordinari, Déu n´hi do el que sempre han guanyat, molt per sobre de qualsevol mortal. Donava per viure bé, molt bé, si s´administrava amb seny i no s´invertia en negocis ruïnosos com els que van portar Johan Cruyff a perdre fins a la samarreta. A la gran tulipa el va estafar un barrut amb passaport apàtrida i va haver d´anar a jugar al Llevant, d´on s´emportava la recaptació en bosses en acabar els partits al costat de la séquia d´Orriols.

El fill del gran Paquito, el formidable migcampista i capità del València, és metge, i dels bons, perquè el seu pare li va insistir, volia que estudiés alguna cosa seriosa, profitosa, que no malbaratés la seva vida jugant a la pilota com un etern Peter Pan. Amb certa dosi de lúcida ironia explica la quantitat d´hores que ha de treballar a l´hospital, et mostra el petit espai atestat d´historials clínics on passa consulta als seus pacients o els límits de la paga pel gran sacrifici que la seva professió necessita en la adquisició de coneixements. Un esbossa el seu somriure, és clar, si ho compara amb el dels futbolistes d´avui.

El que no fa riure, per incomprensible, és que la nostra societat es gasti una bona part dels seus recursos en l´educació dels fills ciutadans i que, finalment, el mercat de l´oci actuï generant tantes disfuncions. Les xifres del futbol, en aquest context, donada la seva capacitat exemplaritzant, el seu enorme poder de seducció entre els nens i els adolescents, resulten immorals, indecents. El futbol perd així el seu esperit esportiu i fins i tot la seva esportivitat, per esdevenir un pèssim model social.

La situació s´ha extralimitat per més que haguem passat una dècada capritxosa en les finances del futbol. Des de Qatar, la teocràtica monarquia del Golf Pèrsic que explota amb l´Iran el jaciment de gas natural més gran del planeta, s´ha pres el futbol europeu com el gran negoci i el seu gran aparador. Els diners de Qatar han aconseguit doblegar la Fifa i allí es jugarà si ningú hi posa remei l´esperpèntic mundial de 2022, mentre creixen les denúncies pel maltractament als treballadors estrangers que construeixen les noves infraestructures esportives.

Qatar es va llançar com a patrocinador del Barcelona i ha tingut com a ambaixador el sobiranista Pep Guardiola, que s´ha col·locat finalment en l´òrbita del Manchester City, propietat d´un dels germans de l´emir d´Abu Dhabi. La ruptura amb el Barça va propiciar una guerra oberta amb el París Sant Germain, adquirit per l´estat de Qatar: el fitxatge de Neymar Júnior amb la xifra més alta pagada mai per un futbolista, 222 milions, obeeix al clima d´enfrontament entre les dues entitats. Però hi ha més: un germà de Guardiola i el mateix Manchester City acaben de comprar el Girona, acabat d´ascendir a la Primera Divisió, la Lliga, i segons revela El Confidencial l´emir de Qatar és íntim del madridista Florentino Pérez i accionista de la seva constructora ACS , i després de la compra dels drets televisius del futbol per part de la Mediapro de Jaume Roures hi hauria també el suport financer de la cadena qatariana Al Jazeera. I tot això enmig de la crisi entre Qatar i l´Aràbia Saudita i Egipte, ja que aquests últims acusen l´emirat de protegir i finançar el terrorisme, en concret els Germans Musulmans.

És cert que en altres esports també es mouen xifres cada vegada més desorbitades. Però, per exemple, en el campionat nord-americà de bàsquet, la NBA, s´obliga com a mínim a comptar amb uns topalls salarials i s´equilibra la competició afavorint els pitjors equips amb un sistema d´elecció de nous jugadors, el draft. Altres esports molt adinerats com el tennis o el golf simplement premien el guanyador individual i vehiculen els seus patrocinis a través de productes publicitaris.

Això del futbol, ??però, s´ha passat de la ratlla i es fa necessari prendre consciència del problema i actuar implantant normes ètiques de veritat, ja que l´única que s´havia posat en vigor fa unes poques temporades, l´anomenat fair play financer, ha resultat una presa de pèl que els clubs se salten a la torera inventant-se una fórmula tramposa: en comptes de fitxar adquireixen els jugadors cedits amb opció obligatòria de compra. Una burla, més que un ardit. I així seguim, només la perseverança en els ideals localistes de l´Athletic de Bilbao, l´efímera glòria del Leicester o l´exemple de bona gestió per part del modest Vila-real ens recorden que el futbol és un esport popular de nobles sentiments compartits.

Curiosament, a la Universitat de Leicester va fer classes molts anys el més prestigiós sociòleg de l´esport, Eric Dunning, a qui devem aguts estudis i anàlisis sobre el vandalisme en el futbol. El que no sabem és què opinarà sobre el nou fenomen inflacionista en l´esport, encara que ens ho imaginem.