El relat oficial sosté que el Procés es va iniciar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut el 2010. És possible, tot i que es tracta d'una narració massa lineal com per resultar del tot creïble. La sentència va venir precedida d'una recollida de signatures en contra de l'Estatut, que va impulsar el PP per mobilitzar una part determinada de l'electorat i dividir el vot socialista en algunes regions espanyoles. La redacció de l'estatut tampoc era exactament exemplar i tenia molt més d'esquer que de voluntat d'encaix. En contra del que afirma el mite imperant, la lectura que de l'estatut va fer el Constitucional va ser generosa en els seus termes. Només es va anul·lar un article complet i es van realitzar retallades en tretze més, tot i que una interpretació rigorosa hagués portat a la supressió de molts més. Res gaire diferent a les sentències que van podar tant l'Estatut d'Andalusia com el de Castella i Lleó el 2011, per citar dos exemples. Res, en realitat, que no sigui pràctica habitual als països europeus del nostre entorn. Però això poc importa ja. En aquell moment, va començar a imposar-se una mirada paral·lela sobre Espanya i la seva democràcia, que existia prèviament, tot i que distava de ser transversal. El xoc econòmic, la metàstasi de la corrupció i el sorgiment dels moviments populistes -alimentats a més per una contínua mobilització des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials- contribuïen a una mateixa atmosfera desestabilitzadora. Per descomptat, com sol ser habitual al llarg de la nostra història, no es tracta d'un fet singular que doni l'esquena al que passa a la resta d'Occident: les particularitats del drama són espanyoles; però la crisi és molt més àmplia i desborda fins i tot les fronteres europees.

Cal llegir l'1 d'octubre des de moltes perspectives. Una d'elles ens parla de la formació d'una nova demos -no només catalana, també a la resta d'Espanya-, com és propi dels canvis de règim i del sorgiment d'una legitimitat diferent. Fins a quin punt existeix o no una nova demos només la Història ho dirimirà, tot i que convé no oblidar les paraules que va escriure el savi republicà José Castillejo des de l'exili londinenc: «Una monarquia espanyola va caure el 1868, una altra el 1873, una primera república el 1874, una nova monarquia el 1931, i una segona república el 1936. Aquestes transformacions polítiques s'han produït amb el mateix tipus d'homes, les mateixes tradicions, els mateixos mètodes i condicions externes similars. L'Espanya republicana era el mateix país monàrquic de la vigília, que ja havia estat republicana abans. En molts casos ni tan sols els líders van canviar». Una altra perspectiva a considerar és la que s'aparta dels particularismes locals per centrar la seva atenció en el «moment ciceronià» que viu Occident: el desprestigi i la fragilitat que de sobte afligeixen la democràcia representativa i l'Estat de dret liberal, al costat de l'assalt d'un populisme que es revesteix de democràcia plebiscitària i que s'atribueix la prerrogativa de parlar en nom del poble veritable. En aquest sentit, les doloroses circumstàncies espanyoles constitueixen un episodi més de la revolta d'Occident, al costat de Syriza, el Brexit, Donald Trump o Marine Le Pen. Una revolta que, d'una banda, crida a reforçar la sobirania nacional enfront dels mercats globals i, de l'altra, a dinamitar les institucions democràtiques o, com a mínim, a afeblir el seu control.

Les notícies se succeeixen a tal velocitat que allò nou envelleix de seguida. Cal intuir, per tant, què passa sota la superfície. El govern es troba en camí d'escapçar el MacGuffin del referèndum, gràcies a la pressió judicial. La tensió anirà en augment, però difícilment pot dinamitar l'Estat de dret. La realitat no casa sempre amb els desitjos. I aquí tots haurem d'aprendre a llegir en els pòsits del que ha passat aquests anys no tant els senyals d'un futur incert com el líquid espès d'una realitat complexa que rebutja les caricatures.