Kevin Spacey n'ha mort més d'un

12.11.2017 | 06:30

Un dels misteris de la contemporaneïtat és que Donald Trump pugui ser president dels Estats Units en la realitat i que a Kevin Spacey se´l privi del càrrec en la ficció, sent que tots dos han comès els mateixos atropellaments. Quan l´inquilí de la Casa Blanca de carn i ossos donava instruccions davant les càmeres, sobre la tècnica per agafar els genitals femenins sense permís, una de les seves votants va declarar que «això el fa més humà». De fet, no li va restar ni un dels seus seixanta milions de vots.
En un acte públic a duo, vaig provocar Maruja Torres:
- Sé que preferiries estar amb Kevin Spacey que estar amb mi.
- I sobretot, saps que ell preferiria estar amb tu que amb mi.
Em temo que aquest diàleg i la meitat dels guions cinematogràfics queden avui englobats sota el Dret Penal. Ningú dirà que la humanitat ha renunciat a les missions impossibles. El planeta s´ha decidit a purificar sexualment Hollywood davant la impossibilitat de netejar el Vaticà, on el cap de la Inquisició està imputat per encobrir abusos a nens sense que aquesta atrocitat impliqui la seva destitució fulminant.
Cap cinèfil ha oblidat el dia en què va descobrir Spacey redreçant la cama obliqua a Sospitosos habituals, ni la seva escena gloriosa a Seven. Avui hem de compartir tants càrrecs criminals com els votants d´Oriol Junqueras. Quan s´acabi amb els violadors de segona fila, procedeix cremar els quadres d´un tal Picasso, un abusador per sobre dels fins ara descoberts. I Woody Allen?
Messi, Neymar o Ronaldo no han estat castigats després de cometre crims menyspreables contra la societat. Al contrari, als grans defraudadors se´ls ha apujat el sou. House of cards és la versió bruta d´El ala oeste de la Casa Blanca. En el seu paper de Frank Underwood, el proscrit Spacey ha mort a consciència més d´un obstacle, i em temo que Netflix ha privilegiat l´esgotament de l´argument a l´argument moral.
Els abusos del poder no desapareixeran fins que canviïn les relacions de poder, i els sondejos electorals confirmen la seva continuïtat. No es poden exigir governs durs sense patir els seus excessos. Absent a­ques­ta revolució, la ficció serà l´únic refugi de la realitat, el territori on Spacey deixa anar els seus baixos instints davant audiències milionàries. En l´extraordinària pel·lícula japonesa El tercer asesinato es planteja un aclaridor «Qui decideix a qui es jutja?»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema