Llevat que el CIS a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría només enquestés independentistes en el seu baròmetre preelectotral de Catalunya, l´única conclusió possible és que la majoria silenciada tantes vegades reivindicada pels populars tampoc vota PP en aquesta comunitat. Malgrat que Rajoy presumeix d´haver salvat els catalans d´ells mateixos, pràcticament cap d´ells sembla disposat a agrair-li-ho. Com a màxim, fugen del president a Ciutadans. De nou, amb dades cuinades a Madrid.
Rajoy desitjaria suspendre les eleccions a la Generalitat de la mateixa manera que l´ordre de detenció de Puigdemont. El president del Govern va oblidar que les catalanes només es voten de moment a Catalunya, encara que tot arribarà. En anteriors edicions, les esquifides prestacions dels populars quedaven enfosquides davant les disputes sobre la dimensió de la marea independentista. Amb el focus col·locat per l´executiu en els comicis a través del 155, serà difícil d´explicar que el PP pugui convertir-se en el setè partit entre set contendents.
És probable que el PP també perdés si es presentés en solitari a les eleccions catalanes, d´acord amb la pretensió de Pablo Casado que els restants partits polítics haurien de ser il·legalitzats per falta d´empenta patriòtica. Amb els secessionistes prenent Brussel·les com una final de la Champions League, l´independentisme sobreviu al desterrament, a la presó i a la traïció covarda dels seus dirigents. Algun jutge comprendrà un dia que no es tracta d´un procés liderat des de la cúpula, sinó impulsat des de la base.
Segons el CIS comandat pel Govern, tres de cada quatre catalans aposten per la independència o per una autonomia més musculada que l´actual. Un 98 per cent d´integrants d´aquest poble desagraït asseguren que no votaran el PP. En algun moment, Rajoy pot recapacitar si li hagués convingut un acord amb el Puigdemont que implorava una sortida decorosa, en lloc de perseguir únicament la humiliació de l´adversari mitjançant una interpretació forçosa i forçada del 155.
La independència de Catalunya està tan allunyada de la realitat (44 per cent segons el CIS) com l´aixafament dels independentistes. Especialment, quan un partit expert en la corrupció en les seves més artístiques variants ha desallotjat temporalment a una Generalitat estimada pels seus governats, un cop més segons l´enquesta. El Govern insisteix que Junts pel Sí s´ha desentès de la gestió política, per limitar-se a encebar la utopia secessionista. És possible, però el balanç positiu d´aquests dos anys arriba a uns nivells que Rajoy no va poder gaudir ni en els seus primers mesos de Govern en 2012.
Segons el CIS, l´empresonat Oriol Junqueras (5,1) i el bandejat Puigdemont (4,8) gairebé doblen la puntuació del Govern espanyol en el mateix baròmetre. Per descomptat, Rajoy no pot ni somiar aconseguir aquestes xifres entre els seus governats, tot just les corona entre els militants del PP. Per tant, requereix un desvergonyiment notable perseguir fins a la presó als que tant l´avantatgen en el fervor dels seus súbdits.
La institució de Soraya Sáenz de Santamaría, que sempre sobrepuja a Ciutadans, col·loca aquesta vegada el partit emergent en el cim dels seus pronòstics a la Generalitat. No obstant això, de seguida que la pregunta es torça cap a «qui preferiria vostè» que fos el nou president de Catalunya, el molt odiat Puigdemont (28) anul·la pràcticament els molt aclamats Iceta (16) o Arrimadas (15). Amb l´agreujant que la formació d´Albert Rivera suscita una animadversió notable. Tres de cada cinc catalans asseguren que «amb tota seguretat, no la votarien mai». Resulta superflu especificar quin partit de dues lletres ha aconseguit que tres de cada quatre catalans jurin que mai li donaran suport.
Des del morbo, algú pot preguntar a quina nota arriba García Albiol entre el conjunt de la població catalana. Un 1,8, per sota de la qualificació que un recentment divorciat donaria al seu cònjuge. Per descomptat, aquest veredicte demolidor inclou a la benèvola majoria silenciada. A falta de suprimir unes eleccions a mig disputar, el PP sospira com a poc perquè el desastre anunciat no sigui aprofitat per Ciutadans per basar la seva consolidació a tot Espanya. Per tant, en els altars de La Moncloa es resa avui a Sant Puigdemont i al màrtir Sant Junqueras, perquè el seu auge enfosqueixi en el possible la puixant Arrimadas. No és personal, només és política.
