Tip

17.12.2017 | 07:04

El passat 26 de novembre, l'escriptor begurenc Miquel Martín i Serra va publicar un article en aquest mateix diari –amb el títol Mentiders. Un article inspirador i clar, on blasmava els que per enèsima vegada gosen atacar l'escola catalana. Carregat de la raó que proporciona l'experiència, l'autor recordava els esforços de tota una generació de mestres joves que, venint com veníem d'una escola franquista, amb un gran esforç la van modernitzar, la van convertir en un motor d'integració i progrés.

Com que vaig anar a la mateixa escola que Martín i Serra, l'escola Doctor Arruga de Begur, els puc assegurar que diu la veritat. Aquells mestres ens van ensenyar, com ho diria, no ens van inculcar ben bé res. Al contrari, i més aviat, ens van despertar el cuc de la curiositat i del pensament lliure. Ara que les noves pedagogies piquen a les portes de l'educació, recordo les coses que ens feien fer i, salvant la verborrea actual que tota passa pels experts, no hi trobo tantes diferències.

En Josep Antoni es va inventar un programa de televisió dirigit pels alumnes. En Quim va muntar una bateria amb dues llimones. L' Avelino entrava en trànsit, i per això coneixem el Segle d'Or castellà. La Maria Salvador ens feia contrapuntar les sardanes amb rock and roll, i en Canet ens deia els noms dels ocells quan anàvem de colònies. La Dolors Bombardó, en Rogeli, en Jou i en Toni Bonfill, plegats ens van preparar per sortir al món, nets de supèrbies. I el que és més important, van haver de treballar de bell nou, orfes d'una tradició pedagògica recent. De l'escola Doctor Arruga d'aquells anys, avui se'n diria un «centre d'alta complexitat.»

A l'institut Frederic Martí i Carreras de Palafrugell vaig trobar el mateix tipus de material humà, docent. Professionals compromesos i sovint exhausts, i doncs no és cap secret que fer de mestre és, entre d'altres coses, una feina de resistència. Demana cos i cap, imaginació i perseverança. I els que, a més a més, vam tenir la sort d'anar a la universitat, vam comprovar que d'una punta a l'altra, aquest país ha tingut i té mestres d'alt voltatge.

Però tornem al principi. Com s'encarregava d'assenyalar Martín i Serra al seu article, avui es torna a qüestionar el nostre model educatiu. Durant la campanya electoral que ens menarà a la xarlotada del 21-D, hem sentit i sentirem que l'escola catalana és adoctrinadora. El PP i Ciutadans ens diran que s'ha posat al servei de l'independentisme –i un llarg etcètera d'invectives. Entesos, però la prova que menteixen la tenim, i no només, en la Doctor Arruga de Begur. D'aquelles generacions que hi vam anar durant els vuitanta i els noranta, fóssim de l'origen geogràfic o de la classe social que fóssim, no trobaran cap exalumne que en guardi un sol retret. Per contra, en trobaran que són independentistes, i d'altres que no, i fins i tot en tindran d'aqui-jo-no-em-mullo. Però m'hi jugo un braç que cap ni un no els dirà que se sentís adoctrinat. La qual cosa indica, traduïda a l'idioma de les campanyes, que l'escola catalana no es toca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema