El país de mai més

05.02.2018 | 07:09

Espanya és el país de Mai Més. I no perquè s´assembli al món per on transitava Peter Pan, aquell nen de deu anys que no volia créixer i estava dotat d´unes facultats màgiques que, entre altres coses, li permetien volar. Ho és perquè la totalitat dels implicats en fosques maniobres delictives –que són legió– és el primer que diuen per excusar la seva responsabilitat en allò que la justícia comença a estrènye´ls una mica. «Jo, això... mai... de mai» i posen els ulls en blanc i la mà sobre el cor per donar més èmfasi a la negativa.
Hem sentit recitar aquesta lletania a polítics, empresaris, banquers, estrelles de la cançó espanyola, futbolistes de renom, músics, eclesiàstics, aristòcrates i un llarg etcètera de personatges aparentment ofesos perquè s´hagi pogut pensar que ells haguessin pogut cometre algun acte il·lícit. Després, el temps passa, les investigacions judicials, que caminen a pas lent, arriben a la seva fi i el de «mai més» es converteix en molts dels casos en una condemna penal.
És clar que, en aquest trànsit també hi ha excepcions i alguns que van començar negant acaben per reconèixer que alguna cosa de veritat hi havia en el procediment i s´avenen a reconèixer-ho previ pacte amb la justícia per rebaixar la condemna a canvi d´aflorar informació que fins ara romania oculta. I aquest espectacle l´hem vist fa poc en el judici que es desenvolupa a València per aclarir el possible finançament del PP regional en una branca de l´anomenat cas Gürtel.
Va començar cantant Francisco Correa (un dels tres tenors de la causa juntament amb Álvaro Pérez, àlies El Bigotes, i Pablo Crespo) i el van seguir immediatament aquests dos i Ricardo Costa, exsecretari del PP valencià. Els tres tenors van donar dades sobre el finançament clandestí del partit que presideix Rajoy mitjançant el cobrament de comissions a empreses i Costa encara ha afegit més detalls sobre l´assumpte apuntant directament a Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana, com l´home que dirigia les operacions.
El senyor Camps, que va estar implicat, i absolt finalment, en el famós cas dels vestits, va tornar a negar la seva participació en aquestes activitats amb el conegut, i enèrgic, «mai de mai». Una cançó que porta repetint aquests últims anys i que fins ara li ha donat bon resultat. Després, va manifestar la seva decepció i la seva sorpresa pel contingut de les declaracions de Costa, un personatge de tota la seva confiança durant el temps que va presidir el govern.
«Vam menjar junts recentment –va dir en una emissora de ràdio– i no em va dir res sobre tot això». La idea que menjar en companyia d´un altre és una garantia de lleialtats recíproques està molt estesa en determinats cercles però no respon a la realitat. Ens diu l´Evangeli que Jesucrist va compartir taula amb Judes, que va ser un dels seus estimats deixebles, i aquest el va acabar venent per una comissió de trenta monedes.
La història de la humanitat és un paisatge repetit de traïcions, infidelitats i negacions. I ja sense sortir de territori evangèlic caldrà recordar que Sant Pere, l´home de la màxima confiança del Mestre, ho va negar fins a tres vegades quan la policia romana el va detenir a l´hort de Getsemaní per preguntar-li si coneixia Jesús. «Mai, mai», va haver de contestar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema