La decisió de l'audiència territorial de Schweslig-Holstein en el tema Puigdemont ha descol·locat del tot el Govern de Mariano Rajoy, que des de fa setmanes perd vots a gavadals segons totes les enquestes. El darrer episodi del màster de Cristina Cifuentes els ha deixat molt tocats, encara que no enfonsats del tot. Però la situació catalana és de ben segur la màxima preocupació del PP en aquests moments.

Al llarg de molts mesos, des de Catalunya s'ha demanat una solució política al conflicte i des de Madrid s'han fet el sord. El Govern ho va deixar tot a mans del jutge Llarena, que va veure violència en els esdeveniments succeïts a casa nostra, la qual cosa no ha estat avalada per una Audiència provincial d'Alemanya. I ara té un dilema difícil d'afrontar, atès que l'expresident de la Generalitat podria patir una condemna inferior a la dels seus col·laboradors que avui són a la presó d'Estremera i Soto del Real.

Rajoy no ha sabut gestionar la qüestió catalana. De ben segur fou mal assessorat per personatges que trepitgen molt poc els carrers de Catalunya com Moragas, Sánchez-Camacho o Ayllón. Avui el PP pràcticament ha desaparegut del mapa polític català i difícilment podrà fer un grapat de candidatures a les properes eleccions municipals. El 21-D fou un autèntic fracàs, com evidencien els seus 4 diputats enfront els 36 de Ciutadans.

La vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria havia de fer de pont entre Madrid i Barcelona, però els seus viatges a Catalunya només servien per a reunir-se a la delegació del govern amb una colla de militants conservadors. Fou incapaç de viatjar a la resta del Principat per tal de saber allò que de debò passava al carrer. Uns minuts de glòria a TVE no serviren absolutament per a res.

Malauradament no hi va haver cap proposta política. Només la por i les amenaces permanents foren les seves armes, al costat del seu corresponsal, Enric Millo. I això només va servir per mantenir la cohesió entre els independentistes i que, molts que no eren també s'hi adherissin en veure la reacció de Madrid. Era allò de «compte, que ve el llop». L'independentisme a Catalunya no és majoritari ni les idees secessionistes tenien interès a Europa. Avui de ben segur no s'arriba encara al 50%, però el conflicte s'ha internacionalitzat i ja són molts els editorials de diaris de prestigi europeus que demanen diàleg, igual que alguns líders de segon rang d'alguns membres de la Unió Europea.

Soc dels que opina que el PP es presentarà a les eleccions generals amb un nou cap de cartell. Rajoy ja està amortitzat i ell n'és conscient. Són dècades a l'escenari polític des de que va sortir de la Diputació de Pontevedra i la gent ja n'està cansada. Però és un home intel·ligent i que no té pressa en els moments més complicats.

És en aquestes condicions que el Parlament de Catalunya hauria d'elegir president immediatament. I el nom no pot estar lligar a diputats amb causes judicials pendents. Amb un nou govern, caldria establir un diàleg sincer amb Madrid i especialment amb Rajoy. Cap líder espanyol pot negociar el trencament de l'Estat, però sí que la negociació és imprescindible per a superar aquest atzucac. I allò primer que s'haurà d' afrontar és la immediata llibertat dels presos. No s'ha de renunciar a res, però l'independentisme necessita temps per a eixamplar la seva base i està obligat a normalitzar la vida política i no continuar amb experiments amb gasosa que no porten enlloc. Com molt bé deia Borja de Riquer en aquest diari el proppassat diumenge: «La independència no és una cursa de cent metres, sinó una marató».